L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Calvo recorda Urquinaona'

Carmen Calvo sobre Urquinaona: “Jo voldria que molts observadors polítics fessin una reflexió sobre aquelles nits de la repercussió de la sentència a Catalunya”

2 min

La setmana acaba contra una paret, la dels contagis del covid, que té una gràfica que s'enfila ben dreta, i la gràfica de les temperatures, que també s’enfilaran aquest cap de setmana.

Però, cada dia que passa, hi ha una paret que va pujant, que és la de l’Estat amb qualsevol decisió o fins i tot intenció de l’independentisme. 

La setmana acaba amb l’anunci del Govern de crear un sistema de contraavals perquè els 34 investigats pel Tribunal de Comptes no quedin en la ruïna immediata. Ahir vaig coincidir amb un d’ells, amb el president Artur Mas, que em va dir que entenia que el Govern havia fet tot el possible dins el marge polític que l’Estat permet, que és zero quan es tracta d’independentistes (o sigui que era pessimista sobre el recorregut que pot tenir l’aval), i em recordava que, de tota manera, el sistema ideat pel conseller Giró era una manera de guanyar temps, perquè, encara que el Tribunal d'Estrasburg els acabés donant la raó, durant el temps d’espera de la sentència europea el pagament ja s’hauria hagut de fer. I que per això era necessari que la Caixa de Solidaritat continués treballant.

I què passa, ara? Doncs que el govern espanyol està molt incòmode amb l’aval bancari que ha decretat la Generalitat, i Carmen Calvo ja ha fet la frase solemne i tòpica quan li han preguntat si l’està negociant amb la Generalitat: “La legalitat no es negocia”. Calvo és la cara de l’Estat al govern espanyol, com ho havien sigut Borrell o Rubalcaba, i és l’encarregada (encàrrec que acostuma a assumir de bon grat) de fer de policia. El govern espanyol sap perfectament que el Tribunal de Comptes busca la ruïna de 34 persones per una acció exterior que en cap cas es pot considerar malversació. El ministre Ábalos va parlar un dia d’apartar pedres del camí del diàleg, però l’abús del Tribunal de Comptes ja no són pedres, sinó barreres New Jersey.

Aquesta setmana també hem vist Pedro Sánchez contestant la foto Puigdemont-Junqueras de Waterloo. Que no tornem al 2017, deia. Ja els hi vaig dir ahir: la foto, on, de fet, es veia el fred estat de relació personal entre els dos, a Madrid ha sigut com una mena d’alerta.

De tot manera, ahir Carmen Calvo va donar una explicació molt interessant del perquè dels indults. Segons Calvo, saben quan Pedro Sánchez va decidir fer política a Catalunya? En una paraula: Urquinaona. “Jo voldria que molts observadors polítics fessin una reflexió sobre aquelles nits de la repercussió de la sentència a Catalunya”. Calvo va fer-se l’equidistant: els disturbis, comptat i debatut, eren culpa del PP i dels independentistes. Però, més enllà de l’oportunisme polític, la conclusió és clara. És així de real i trist: els governs tenen menys incentius per negociar res si la gent no surt al carrer a protestar per una situació que considera injusta. Com va passar a Urquinaona. Perquè, a més, quan surts al carrer surten les càmeres i ho veu tothom. En aquesta tensió entre el carrer i la taula del diàleg, entre legislar i els fets consumats, l’independentisme ha de trobar el punt just.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats