L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Els canvis que venen a la nostra vida’

El Fons Monetari Internacional ha pronosticat que, a finals d’aquest any 2020, a Espanya li espera un 20% d’atur, fins i tot un 21%, i una caiguda del PIB del 8%. I que a tot el món l'atur serà preocupant, però és que en el cas d’Espanya es dispara més perquè l’atur espanyol sempre és dels més alts dels països desenvolupats.

L’únic consol és que la mateixa previsió diu que un cop comenci la recuperació, l’any 2021, el PIB pot créixer un 4% i, si es torna a crear riquesa, es tornarà a crear feina.

Però, vaja, sents que hi haurà un atur del 20% o el 21%: si el diner no corre, qui comprarà res? I a partir de la incertesa econòmica se’ns obre una incertesa vital: què passarà amb la nostra feina?, de què viurem?

La primera cosa és pensar que amoïnar-se, encara que és inevitable i lògic, només fa les coses pitjors. Tot i així, hi haurà més ansietat i més trastorns severs. La cura psicològica serà essencial. Ens haurem d’acostumar a relacionar-nos amb els altres, a socialitzar-nos, a sortir, fins i tot, a través d’una pantalla.

Les relacions socials quedaran tocades: per exemple amb la gent gran, o les celebracions familiars, els casaments. Tot això, de moment, queda afectat. Les rutines de cada dia, per exemple, la canalla i l’escola, s’hauran de seguir però dins de casa.

La segona és notar que els matalassos d’urgència comencen a desplegar-se: mai s’havia parlat a Espanya d’un salari mínim vital o una renda mínima garantida amb tanta imminència. Si la recuperació triga, cada cop hi haurà més gent vivint en mode supervivència. Per això els matalassos s’han de continuar desplegant, perquè el mal és tan general que els partits dins els estats (a Espanya això dels “Pactos de la Moncloa”) i els estats dins les organitzacions internacionals hauran de buscar acords de cooperació.

I la tercera és pensar quin espai podem ocupar nosaltres en el món dels pròxims mesos, que ningú ha vist, però que es pot suposar.

Suposem-lo: la sortida del confinament serà irregular. A la Xina van obrir les sales de cinema i al cap d’una setmana les van tornar a tancar. A Itàlia ja han dit que fins que hi hagi la vacuna, el futbol serà a porta tancada. A Catalunya, els llibreters i els floristes han proposat fer el Sant Jordi tres mesos més tard, el 23 de juliol, però és probable que hàgim de mantenir les distàncies socials, per tant, qui sap quan serà Sant Jordi. Lliçó: costarà molt fer plans. L’únic que és segur és que tot serà molt incert.

Dependrà del sector en què treballem. El turisme, les fires, les companyies aèries, la cultura presencial: teatres, cinemes, tot això malament. Tot el que estigui relacionat amb la farmàcia bé.

Continuarem treballant molt des de casa, reunint-nos des de casa, fins al punt que per a moltes empreses deixarà de tenir sentit destinar els diners a pagar metres quadrats d’oficines.

I, al mateix temps, al carrer hi haurà negoci. El comerç i la restauració poden trobar els seus clients a casa, que ens ho portin a casa. I que ens ho portin net, ben empaquetat, amb una garantia sanitària.

Així comença a ser ja el món en què vivim i en què viurem els pròxims mesos. Serem més pobres, tots. Adaptar-s’hi no és fàcil, perquè la perspectiva no és agradable. Però no tenim més remei. Per tant, busquem espais per parlar amb els altres, i en la mesura del possible, gaudim dels bons moments del present i aprenguem a no pensar que la nostra felicitat està en el futur, perquè en el futur només hi ha incertesa. Ara l’única cosa segura és la incertesa. Sempre ha estat així, però no ens ho semblava.

Un reconeixement per als que treballen en primera línia, per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.