L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Al conseller, als mestres i a la societat'

Aquesta setmana ha acabat explotant el debat més important que té Catalunya en aquests moments, que és com ens ho farem perquè, al setembre, la canalla pugui tornar a l’escola que no haurà trepitjat des del març.

És un repte formidable. He dit aquests dies i repeteixo ara que és el desafiament més gran que té la Generalitat d'ençà que va ser recuperada fa més de 40 anys.

Estem parlant d'un esforç que haurà de durar tot un any. I que consisteix en fer classes amb la meitat d’alumnes per aula, sense que se sàpiga si hi haurà el doble de mestres o de metres quadrats. Em preocupa molt el to amb què acaba aquesta setmana entre el departament d’Educació i els sindicats de mestres i professors. Ha sigut anunciar el conseller les condicions sanitàries per obrir les aules ara i l’any que ve i demanar-ne la dimissió els sindicats.

Crec que el plantejament del conseller és correcte. De fet, fa temps que ho dèiem: cal un gran esforç nacional per al curs que ve. Calen “respiradors per a les escoles”, vaig escriure: més mestres, si cal que en tornin de jubilats, estudiants de magisteri de l'últim curs, metres quadrats públics i privats de les escoles de la vora, el que calgui. Però els sindicats responen, i en això tenen raó, que un anunci de la meitat dels alumnes per classe hauria d’anar seguit d’un compromís d’inversió, de contractació, d’acords amb el sector públic i privat que el departament encara no està en condicions de fer. I per això l’advocació del conseller sona a desig però no a realitat.

Una estada a l'UCI aquests dies ha costat uns 40.000 euros. Comencem a traslladar aquestes magnituds a l’educació. Com que la Generalitat no té gaires diners, és l’hora de buscar al sector privat.

Per això voldria proposar aquesta reflexió als mestres. La faig des de l’ARA, que és un diari que ha parlat d’educació, que se l’estima, l’entén i l’explica, des del primer dia. La faig sabent que són uns professionals tips de sentir-se jutjats, més encara, condemnats, que tots opinem i que sembli que tot els problemes de la societat els hagi de solucionar l’escola, i que molta gent només vegi que a les cinc ja pleguen o que tenen les famoses vacances a l’estiu, sense fer-se càrrec que no tota la feina d’un mestre és en una aula i que fer classe avui en una societat tan heterogènia, a vegades amb fills de famílies disfuncionals o directament inexistents, desgasta la vocació més fervent.

Però els mestres han de ser conscients de la seva força professional. Han de fer aflorar la seva autoestima.

Potser és culpa dels mitjans, però, sovint, una notícia d’educació acaba dient que els sindicats estan en contra. Sovint el col·lectiu transmet una imatge irada, a la defensiva.

Crec que la vida professional de molts docents s’ha convertit en una feina massa rígida, perfectament previsible, planificada per horaris, calendaris, de voler-ho tot per escrit, reglamentada i jerarquitzada.

El curs que ve demana tot el contrari. Demana flexibilitat, assumir responsabilitats que no s’han tingut mai, prendre decisions. Puc sentir mestres dient-me que ja ho fan, cada dia. Que ho han fet, aquest dies, preparant classes a distància que no estaven previstes quan va començar el curs. Doncs el curs que ve demana el mateix de tothom. Han de ser part activa d’aquest picar a totes les portes perquè la societat no deixi penjada l’educació en el curs més difícil de la nostra història que és el que ve.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.