L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Com fer-ho perquè el 51% tingui conseqüències polítiques?'

Ahir ens preguntàvem si Esquerra i Junts per Catalunya poden no posar-se d’acord, i la resposta la va donar el secretari general de Junts, Jordi Sànchez: es posaran d’acord. Faran govern, però no demà passat, en la primera sessió d’investidura d’Aragonès, ni en la segona (diumenge o dimarts, o quan sigui), sinó més endavant.

Així es desprèn de la conferència que Sànchez va pronunciar ahir a la tarda davant, entre d’altres, del mateix Pere Aragonès, a qui va dir que res li agradaria més a Junts que veure Aragonès convertit en president d’aquí pocs dies: “Que ningú, doncs, s'equivoqui, que ningú busqui associacions errònies. JxCat no especularà ni jugarà al càlcul de noves eleccions ni proposarà un candidat, ni condicionarà qui ha de ser d'ERC”.

Dies o setmanes, va repetir Sànchez fins a quatre vegades durant la conferència, que va estar farcida d'expressions com ara “Estem segurs que trobarem la manera” o "Hi estem més a prop del que diuen des de fora", i fins i tot va reconèixer que Junts no posarà cap obstacle a les reunions entre els governs espanyol i català a la taula de diàleg: “JuntsxCat està disposada a donar una oportunitat sincera i lleial a l'actual taula de diàleg defensada per ERC. És un camí que acceptem des de la voluntat de sumar, però manifestem d'entrada el nostre profund escepticisme”

Va donar dos anys de marge a la taula de diàleg perquè doni resultats. Per tant, va ser un discurs d’anunci de pacte en un futur immediat. Aquest matí, a TV3, li han preguntat a Marta Vilalta que què li va semblar el discurs i la resposta ha estat voluntarista: que espera que d’aquí a divendres es pugui arribar a un acord.

Què els separa? El paper del Consell per la República, que en part és, també, el paper del president Puigdemont. A Esquerra no se senten seu el Consell i és fàcil entendre que no volen tuteles exteriors sobre el president i el Govern.

I també qüestions de gestió com qui gestiona els diners europeus Next Generation, ERC els vol comandar des d’un comissionat amb Miquel Puig i Salut amb el doctor Josep Maria Argimon, o no. I en Educació també hi ha molt a parlar, perquè l’acord Esquerra-CUP parla d’anar acabant amb l’escola concertada per retornar-la a la pública i a Junts no hi estan gens disposats. Sànchez, que va arribar a parlar de la necessària interlocució amb Foment i amb la Cecot, però, va dir que “avals a cegues, no”, perquè el problema de fons continua sent què fer i com fer el mandat de les urnes d’anar cap a la independència. I aquí Sànchez va estar hàbil, perquè va llegir una cita que deia que l’Estat ha de saber que si no negocia un referèndum hi haurà moviments unilaterals. De qui era la cita? Del llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, Tornarem a vèncer. I és que Sànchez ho va dir: el 51% de vot independentista ha de tenir conseqüències polítiques. Però quines? I, sobretot, però com? La pregunta és més pertinent que mai aquest matí, en què el diputat Joan Josep Nuet seu al banc dels acusats del Tribunal Suprem per haver permès una votació al Parlament el 2017, o si tenim en compte que ahir els vots del PSOE, el PP i Vox van impedir que el Congrés accepti el debat sobre l'amnistia que van proposar els partits independentistes. I si no vols caldo, dues tasses: la ministra portaveu, María Jesús Montero, va advertir el futur govern de Catalunya: “Demanem al Govern que finalment surti dels diàlegs entre les diferents formacions la capacitat de dialogar en democràcia, de retrobar-nos i evidentment de no generar expectatives impossibles en el nostre ordre constitucional i legal”. “El nostre govern sempre ha sigut molt ferm a l’hora de plantejar quins són els límits dins d’aquest diàleg i no ens agradaria un déjà-vu”.

Sents això i et preguntes si la via del diàleg és morta, perquè a l’Estat, vull dir al govern espanyol, a les Corts, a la judicatura, no hi ha ningú que tingui l’incentiu de solucionar el problema i el que li estan dient a Catalunya és que es conformi a ser una minoria nacional que, precisament per la seva condició de minoria, no canviarà res. Repressió policial i judicial i ostracisme polític de l’independentisme, sembla la resposta de l’Estat. ¿Entrem en una època de majories independentistes sense conseqüències polítiques? ¿I l'independentisme pot fer un salt unilateral sense el múscul que tenia al carrer? ¿D’aquella flama de l’octubre del 2017, quanta energia popular queda? Aquestes són les preguntes que en consciència han de contestar-se també Esquerra, Junts i la CUP.

El nostre reconeixement pels que treballen a primera línia, un record pels que pateixen, pels presos polítics, pels exiliats, i que tinguem un bon dia.