L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'García-Page, Manuel Valls i les llengües'

Ahir hi va haver manifestació de taxistes, manifestació a la plaça de Sant Jaume –on van topar diverses plataformes contra el toc de queda amb negacionistes del virus–, al matí Rodalies a Sants va patir les conseqüències d’unes obres que no s’havien acabat i els trens anaven a petar, just quan ens diuen que posem més distàncies físiques amb els altres. Els consellers del Govern d’Esquerra i els de Junts per Catalunya es puntualitzen entre ells: aquest matí, el conseller Chakir el Homrani s’ha embolicat i ha afirmat que el teletreball és obligatori i que les empreses que no el compleixin poden ser sancionades, i minuts més tard el Govern ha matisat que les empreses que puguin aplicar-lo estaran obligades a promoure el teletreball. Els juristes li diuen a Pedro Sánchez que no està clar que pugui aprovar un estat d’alarma de sis mesos, així, d’una tirada. L’atur ha pujat, segons les dades de l’EPA d'aquest matí: a Catalunya estem al 13% i a Espanya al 16%. Són moments molt delicats, i què els haig de dir sobre com es deuen sentir vostès, perquè si fa o no fa tots estem cansats i amoïnats.

En aquest sentit, és una bona notícia que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen assistís a la conferència de presidents d’ahir, ja que és la primera vegada que la presidenta de la Comissió participa en una reunió amb representants regionals d’un estat membre de la UE per aclarir com funcionen els fons. Ara el que cal és saber com es repartiran els diners i a quins projectes aniran a parar. I si a Catalunya hi ha prou projectes i de prou qualitat per captar aquests fons.

Enmig d’aquesta urgència, ahir va tornar a sortir la qüestió de la llengua, perquè el vicepresident Aragonès es va dirigir en anglès a Von der Leyen, per denunciar que el president Torra està inhabilitat i que Catalunya vol votar el seu futur en un referèndum, a part de reclamar el 22% del total dels fons. Des d’una perspectiva espanyola es pot discutir l'oportunitat de l’esment a Torra o a l’autodeterminació que va formular Aragonès, però el president de Castella-la Manxa, el socialista García-Page, va fer de José Bono, atent a pescar uns quants vots amb la xarxa de la llengua i la bandera, i va fer aquesta intervenció a l’acabar la conferència.

L’anglès és llengua d’un país que se’n vol anar i el castellà el parlen “200 millones más”. A aquest nivell es pot fer política, encara.

Esclar que més greu que aquesta espanyolada, i molt revelador, és el que va dir la setmana passada Manuel Valls en un canal francès quan li van preguntar si a França, a l’escola, també s'hauria d'ensenyar en les llengües pròpies, com ara el bretó, el basc o el mateix català. I va contestar això: “No, perquè la República és la unitat, la unicitat, i és una llengua, el francès, parlat per milions de persones que ara ens estan veient i que aprofito per saludar. Això no vol dir que no calgui fer viure les llengües anomenades regionals, però sí tot el que està lligat al separatisme i a la destrucció de la unitat republicana. A Espanya és una altra història. Hi ha un altre tipus de construcció nacional, però al voltant de la llengua, especialment al voltant del català i el basc, hi ha una lògica sectària, una exclusió i una expulsió que són preocupants. De fet, hi ha una fractura entre els independentistes i els no independentistes, que desgraciadament està vinculada a la llengua. No és el meu cas, perquè jo parlo en català amb la meva dona, amb la meva mare i amb molts amics. Però la llengua és un element d'aquesta ruptura i és un element preocupant”.

La llengua acompanya la construcció d’una nació, això ho sabem de memòria. Per això alguns estats han atacat les llengües dites regionals, fins al punt que a França encara hi ha gent que recorda allò de “Sigues net, parla en francès”, igual que aquí hi ha gent que recorda l'“Habla en cristiano”. Avui el mercat, les app, els videojocs, la música, tot ens porta cap a l’anglès. Però ja veuen que la construcció de la llengua assenyalada, la que el seu ús et pot complicar la vida o la que et fa pensar que l’altre interpretarà que si parles aquesta llengua ets de la ceba, és una llengua conflictiva, anormal. Les normals són les dels estats. Per això el català ja pot esperar assegut a la cua de la Unió Europea o dels premis Nobel. Valls ho ha dit ben clar: hi ha llengües bones i llengües dolentes, que són les que per raons històriques no han tingut prou múscul polític i militar per imposar-se. La víctima és culpable. A aquest nivell es pot fer política, encara.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.