L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'No més fallides'

Quan va acabar la sessió d’ahir al Parlament, la presidenta de la cambra, Laura Borràs, va dir: “Marxem amb deures”. En efecte, els deures d’investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Són deures per a Esquerra i per a Junts. La data límit és el 26 de maig, però a Esquerra hi ha qui somnia que d’aquí quinze dies, la setmana del 14 d’abril, si no el 14 d’abril mateix, 90è aniversari de la proclamació de la Segona República, Aragonès pugui ser investit. Abans, caldrà que Esquerra i Junts acordin un programa de govern i es reparteixin les conselleries. 

L’acord arribarà perquè ara Junts ja ha ensenyat a Esquerra fins on ha arribat tot el ressentiment acumulat i perquè Esquerra sap que sense Junts no hi ha govern, perquè l’alternativa, el PSC, dinamitaria la seva pròpia posició. Doncs ara, això, que facin els deures, que formin govern i que governin. No vull insistir sobre una evidència: per més que els acords polítics siguin complicats i llargs de fer a tot arreu, els votants d’Esquerra i Junts no viuen la política amb el grau d’enfrontament que el viuen els dos partits. Més aviat, en tots aquests anys en què Catalunya ha passat del catalanisme a l’independentisme i, sobretot, després de l’1 d’Octubre, el carrer ha entès que l'enfrontament era amb l’Estat. Amb els piolins, els presos, els exiliats i la sentència del Suprem, molta gent va entendre clarament en quin cantó de la política estava, i és la mateixa gent que no entén que ara la divisió sigui entre els dos grans partits. O, si ho entén, perquè tots plegats hem acabat assumint que la lògica de la política és el poder primer, aleshores la conseqüència és molt clara: no em parlin d’anar a negociar amb l’Estat i encara menys d’anar a fer embats a l’Estat si no poden negociar entre vostès mateixos. Sobretot, tal com està de trinxada la societat amb la pandèmia.

El més paradoxal és que les raons per les quals una bona part de la societat catalana creu que Catalunya hauria de poder disposar de més poder polític i més control sobre el propi esforç fiscal no només no han desaparegut, sinó que han augmentat després de l’1 d’Octubre, perquè la repressió de l’Estat el fa molt més hostil. O sigui que quan Aragonès diu que vol la independència perquè els catalans visquin millor, va per aquí. Però la desunió interna que aquests dies ha acabat esclatant de manera espectacular és incompatible amb el grau d’il·lusió col·lectiva tan gran que demana un objectiu com la independència. La DUI va ser fallida, la investidura també. Calen més fallides? 

Per tant, a part de fer un programa de govern i repartir-se les conselleries, Esquerra i Junts tenen uns deures molt més importants: canviar d’actitud abans no passi que, un dia, mirin enrere i no hi trobin una majoria.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.