L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En dies com avui, un se sent a la casella de sortida una altra vegada'

20 de setembre del 2017, avui fa cinc anys. Milers de persones senten de bon matí a la ràdio que la Guàrdia Civil ha entrat a la seu del departament d’Economia, a la rambla Catalunya de Barcelona, i se n’hi van a protestar per una actuació judicial dictada com un pas més en l’escalada per impedir el referèndum d’independència que s’ha de celebrar deu dies més tard.

Avui sabem que, aquell dia, que va començar molt d’hora i va acabar la matinada de l’endemà, va ser un intent de trampa de l’Estat, que va deixar dos vehicles de la Guàrdia Civil aparcats davant de l’edifici, amb les portes obertes i amb armes a dins. La trampa va funcionar a mitges, però va funcionar, perquè setze dies més tard Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van entrar a la presó. Però a mitges, també, perquè si l’Estat esperava espantar i dissuadir la gent de celebrar el referèndum, no ho va aconseguir. Poques vegades s’ha vist a Catalunya una unitat popular tan gran de propòsit com la d’aquell dia d’avui fa cinc anys, i els que ho vam viure no ho podrem oblidar mai.

De fet, aquella pinya es va encomanar als partits, fins al punt que es pot afirmar que en tot el Procés només hi ha hagut deu dies d’unitat estratègica real entre Junts (aleshores PDECat) i Esquerra, que van ser els deu dies que van anar entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre de l’any 2017. 

Una unitat que va incloure la CUP, la seu de la qual va ser visitada per la Policia Nacional, que buscava el mateix, buscava violència al carrer, encara que fos una baralla al carrer, per poder parlar de sedició i, si era possible, de rebel·lió. La policia espanyola va intentar entrar a la seu del partit sense manament judicial. Fins i tot Xavier Trias se’n va anar fins a la seu dels cupaires per mostrar la seva solidaritat.

Cinc anys més tard som lluny d’aquesta unitat, fins al punt que la majoria independentista al Parlament no funciona com a tal i el govern independentista d’Esquerra i Junts viu constantment sotraguejat per les diferències entre Esquerra i Junts i la possibilitat d’un trencament és més real que mai, amb una Esquerra monolítica blindada darrere una taula de diàleg amb Madrid que no funciona. Esquerra ha posat la directa i està mostrant, amb tot el que diu i com ho diu aquests dies, que no li tremolen les cames. Junts, en canvi, s’ha posat ell sol en l’embolic d’haver de decidir si trenca o no el Govern, mentre intenta explicar si el seu pla per la independència és millor, més ràpid i, sobretot, possible, i no se’n surt gaire. Avui Laura Borràs ha suggerit que cada conselleria “posi les condicions per la desconnexió”. La confusió és la nota dominant.

I el país, què? Cinc anys més tard, quines són les notícies a Catalunya?

Les obres de Rodalies a La Sagrera van començar ahir. Tres mesos més de molèsties als usuaris de Rodalies. Com que l’Estat s’ha passat dècades sense invertir en un servei clau per a la mobilitat de milions de persones, ara està fent el que no ha fet en tot aquest temps, amb els perjudicis esperables: mitja hora més per anar a la feina i mitja més per tornar a casa. Resultat: tothom que pot agafa el cotxe, en un moment en què la benzina està pels núvols i la lluita contra la contaminació hauria de ser un objectiu compartit. 

En dies com avui, un té la impressió, i no exagera, que ha tornat a la casella de sortida. Un no pot esperar que cada dia sigui com aquell 20 de setembre del 2017, en què la vida quotidiana va quedar substituïda per la història, però hi hauria d’haver una manera més intel·ligent de resoldre els nostres problemes mentre no resolem el gran problema.