L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Què li convé més a l'independentisme, Junts a dins o fora del Govern?'
Què afebleix més Junts, quedar-se amb una Esquerra que no ha aconseguit res fins ara a la taula de diàleg o passar a l’oposició i perdre la força d’un partit que aspira a guanyar les municipals en nombre d’alcaldies? Des de quan s’abandonen posicions de poder? I en aquest debat es barregen des de posicions ideològiques a posicions personals, en alguns casos dels que no tenen res a perdre i dels que sí
Hola, com estan?
Què hi ha al darrere de quedar-se o marxar del Govern, en la consulta de Junts que començarà demà passat? Avui a l’ARA expliquem que les dues ànimes de Junts s’enfronten a la consulta, i hi posem noms i cognoms. Al mig, Jordi Turull, que com a secretari general no s’ha pronunciat i que, com a persona, ha confessat en alguna ocasió que se sent entre “l’espasa i els punyals”, i que en aquest debat se sent entre “l’ànima i la matèria”.
Què hi ha al darrere? Mirin, al discurs que va pronunciar dissabte a l’Arc de Triomf, el president Puigdemont va fer servir el concepte “desbordament”, és a dir, tensió amb l’Estat, gent al carrer, tornar a ser un problema intern i internacional per a Espanya. El raonament de Puigdemont i de Comín i Ponsatí, encara que la consellera no vagi a l’hora amb els altres dos exiliats, és: ¿com puc estar al Parlament Europeu i viatjant per Europa denunciant que l’estat espanyol és demofòbic, que ens pega, ens empresona, ens espia, i estar contribuint a la governabilitat d’Espanya? No se’m prenen seriosament. I sobretot Europa no es mou fins que no veu que allò és un problema.
A l’altra banda, la resposta és que de desbordament ja n’hi va haver ara fa cinc anys, que el mateix Puigdemont no el va acabar aprofitant, n’hi va haver quan el Tsunami no es va aprofitar, i no es va aprofitar perquè hi va haver dubtes i va faltar unitat. Si ni amb l’efervescència del moment no hi va haver unitat, com se’n pot esperar ara, que ja no som al 2017. ¿I com pots marxar d’un Govern que et dona un lloc preeminent en la política del país? Sortir-ne és obrir les portes a un tripartit, declarat o implícit, que és el que creuen que està esperant Esquerra amb candeletes.
Només cal llegir aquest titular d’«Illa s’ofereix per als comptes “passi el que passi”». Que Junts mateix faci la feina i se’n vagi, sense que Esquerra hagi de fer fora ningú excepte Puigneró, no és massa fàcil per Aragonès?
El debat continua fins a l’infinit: què afebleix més Junts, quedar-se amb una Esquerra que no ha aconseguit res fins ara a la taula de diàleg o passar a l’oposició i perdre la força d’un partit que aspira a guanyar les municipals en nombre d’alcaldies? Des de quan s’abandonen posicions de poder? I en aquest debat es barregen des de posicions ideològiques a posicions personals, en alguns casos dels que no tenen res a perdre i dels que sí.
Mentrestant, dos apunts de la vida política espanyola. Ahir, que va fer cinc anys del discurs del rei, El Mundo va desvelar que Felip de Borbó va ordenar que la seva filla Leonor veiés com preparava el discurs, en un remake del que el seu pare va fer amb ell amb el discurs del 23-F del 1981, a una edat semblant, per allò que vegi des de petita què fa un rei. I mig Espanya està embadalida amb la llegenda del rei que salva la democràcia amb un discurs i fa venir l’hereu perquè n’aprengui. Si el discurs que legitima Felip VI, el discurs més agressiu i enfadat, és un discurs contra la meitat dels catalans, està renunciant a Catalunya. Com el PP.
Aquell discurs va ser un error que ha entrat a la història i durarà dècades. La portada del Libération quan es preguntava si el món s’havia tornat boig posava el presumpte salvador de la democràcia cap per avall.
I l’altre apunt és Ayuso, que diu que té unes cosines a Catalunya que no saben els rius d’Espanya perquè l'escola adoctrina.
Això ja ho deia el PP fa vint anys. És la mentida de sempre. Són les mentides que necessita la política espanyola per viure, explicades per drogodependents de l’odi, que necessiten la seva dosi diària d’odi a Catalunya. Perquè, dit així, això de les cosines sembla una anècdota, però fa categoria.
Bon dia.