L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Qui vol i qui lidera els Jocs d’Hivern del 2030?'

Els Jocs poden ser una bona oportunitat, tenint clar que no hi ha l’ambició de la generació del 92. I cal il·lusió, que no s’acaba de veure. I, sobretot, cal lideratge, que tampoc no es veu. Perquè, adaptant Joan Fuster, els Jocs que no lideris tu te’ls lideraran contra tu

3 min

Qui els vol, els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 als Pirineus? Preguntem-nos-ho, perquè el primer pas per aconseguir qualsevol cosa és voler-la.

Doncs els vol el Comitè Olímpic Espanyol, i al Comitè Olímpic Internacional ja li estaria bé, perquè els Pirineus són la segona serralada més gran d’Europa i mai s’hi fan celebrat uns Jocs, perquè no hi ha tantes candidatures viables i perquè es deleixen perquè aparegui el nom màgic pel seu prestigi a la candidatura: el de Barcelona. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, també els vol: els vol al Pirineu català, amb subseus a l’Aragó i a França. I el president de l’Aragó, Javier Lambán, també els vol, però en peu d’igualtat amb Catalunya, tot i que l’Aragó es va afegir tard al projecte i les tres vegades que Jaca ho ha intentat no ha aconseguit.  

I el territori els vols, els Jocs d’Hivern? Ho sabrem aquesta primavera, perquè la Generalitat va anunciar divendres passat que organitzarà una consulta en 77 municipis  de l'Aran, els dos Pallars, l’Alta Ribagorça, l'Alt Urgell i la Cerdanya. Els alcaldes d’aquestes comarques diuen que ara ja no es tracta d’anar a buscar turisme, sinó de carreteres, telecomunicacions, habitatge i serveis mèdics. 

Ara, amb preguntar-nos qui els vol, aquests Jocs, no n’hi ha prou, perquè, de fet, no sabem exactament de quins Jocs estem parlant. 

Dels Jocs Barcelona-Pirineus? Dels Jocs dels Pirineus? Dels Jocs Barcelona-Pirineus-Aragó? El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, ho va explicar ahir i ho té clar: "És una candidatura de país; no només hi ha Catalunya i Aragó, sinó que també hi ha el govern d'Espanya. Hi som tots els que presentem la candidatura des d'un punt de vista d'igualtat. Ningú predomina sobre ningú" 

Del “café para todos” als “Juegos para todos”. És curiós perquè si Barcelona i el Pirineu català hi són hi ha moltes possibilitats de celebrar-los. Però Ada Colau es fa la desmenjada per raons ideològiques. El govern de la Generalitat juga més fort i organitza un consulta que si guanya el sí li donarà un aval definitiu. L'Aragó és la peça que faria assumibles els Jocs per l’opinió pública espanyola. És un escenari absolutament diferent dels Jocs de Barcelona, que tenien una seu des del primer dia, Barcelona, un lideratge ferm, l’alcalde Pasqual Maragall, i un àrbitre a favor, el president del COI, Joan Antoni Samaranch, que a més a més va ser un català i espanyol que va fer carrera política durant el franquisme i que amb la seva presència tranquil·litzava les suspicàcies espanyoles. Els Jocs d’Hivern del 2030 són com una pilota que roda pel mig del camp sense que ningú la controli.

És evident que uns Jocs d’Hivern amb tots aquests condicionants tornaran a ser una ocasió de col·laboració catalano-espanyola després del Procés. És evident que per damunt de tothom hi ha l’evidència que el canvi climàtic els pots deixar en ridícul. 

Però també ésevident que un esdeveniment internacional com aquest pot portar inversions de l’Estat a comarques de muntanya que n’estan mancades i que l'organització d’uns Jocs allibera una gran quantitat d’energies i de talent. Els Jocs poden ser una bona oportunitat, tenint clar que no hi ha l’ambició de la generació del 92. I cal il·lusió, que no s’acaba de veure. I, sobretot, cal lideratge, que tampoc no es veu. Perquè, adaptant Joan Fuster, els Jocs que no lideris tu te’ls lideraran contra tu. 

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats