L'anàlisi d'Antoni Bassas: '25% d'imposició, 100% de falta de resposta'

La notícia ja la saben: la justícia ha donat 15 dies a la Generalitat per començar a impartir almenys un 25% d'hores lectives en castellà a tots els alumnes de Catalunya.

Els jutges, per dir-ho així, s'han cansat d'esperar, que amb allò que va contestar el Govern que faria una reforma de la llei de política lingüística no n'hi ha prou, i li diuen a la Generalitat que volen un resultat efectiu immediat del compliment de la seva resolució, que la forma d'aplicar la resolució és cosa de la Generalitat, però suggereix que faci una assignatura troncal en castellà.

Sembla que el Govern tenia el compromís que l'Advocacia de l'Estat no demanaria el compliment de la resolució, a l'espera de la nova llei de política lingüística (la que inicialment havien pactat el PSC, Esquerra, Junts i els comuns però de la qual Junts es va desdir), però el TSJC s'ha avançat a la situació perquè ha atès el recurs de l'Asamblea por una Escuela Bilingüe, a qui els jutges han reconegut com a part afectada. Compte que, dels cinc jutges del tribunal, n'hi ha dos que no hi estan d'acord, perquè creuen que no es pot admetre qualsevol alumne com a part legitimada per demanar l'execució. Però el cas és que aquí tenim la resolució de la justícia.

Mentre la justícia diu això, el Govern diu als directors i els mestres que no cedeixin (en part perquè ara el Govern té fins dilluns que ve per presentar recurs, i quan el tribunal contesti faltaran pocs dies per al final de curs), però ja es veu que els directors d'escoles i els mestres se senten desprotegits: què han de fer? ¿Han de dir a la professora de mates o de naturals que faci les classes en castellà?

El moment és molt desgraciat, perquè recordin que l'acord inicial dels quatre grups al Parlament pretenia que no fossin els tribunals, sinó la Generalitat, qui decidís en quina llengua s'ensenya a les escoles de catalanes, i fer-ho sense percentatges; i, a canvi, es reconeixia que el castellà és una llengua d'aprenentatge. Doncs bé, amb això els tribunals tampoc n'han tingut prou.

Però el que més revolta són altres coses: per començar, que tothom sap que el domini i l'ús del castellà a Catalunya és superior al del català, que cap família pot dir que el seu fill no sap castellà quan acaba l'ensenyament obligatori i, en canvi, el coneixement del català és molt just.

Que aquesta és l'eterna lluita contra l'ensenyament normalitzat del català. I precisament, com que sempre estem així, és impossible que el català no acabi veient-se tacat per la connotació de ser una llengua marcada, la qual cosa castiga l'autoestima dels parlants i dels aprenents. Només cal veure que en el text del tribunal hi ha més de 130 incorreccions, com si se'n fotessin.

Estem així, en part, per la por de ser titllats de nacionalistes, per la mandra d'estar-hi a sobre, perquè ha desaparegut el lideratge i l'entusiasme, sovint voluntarista, que va acabar convertint el català en la llengua de l'ensenyament. Ara el Govern només diu que la sentència és una aberració i el conseller arriba a dir que és l'any en què hi haurà més català que mai a les escoles, com si no haguéssim estat capaços de transmetre a les noves generacions que el català no passa a estar normalitzat perquè una llei no ho digui, que és una llengua que, per desgràcia, té enemics, i que poder ensenyar en una llengua que ha estat prohibida i perseguida és una alegria cívica i una victòria de la cultura i de la llibertat. El desconcert al voltant de la resposta que cal donar a la situació és el reflex del desconcert general d'un autogovern tutelat.

Bon dia.