L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El peix al cove d'Esquerra'

El peix al cove era ideal per a partits gradualistes com Convergència, però si la taula de diàleg no funciona, mantenir-se al centre no serà tan fàcil. A partir d’aquest triple pacte pressupostari a Barcelona, Catalunya i Espanya, Esquerra i Comuns tenen molts incentius per continuar sumant

2 min

Hem de començar la setmana amb l’última aportació al pensament polític contemporani feta per aquest gran intel·lectual que és Pablo Casado. Espero que hagin esmorzat: “per què a un metge, una persona amb la màxima capacitació per operar, per cert, es fa més sagnant en la cirurgia, en la qual el pacient sol estar anestesiat; doncs per què té el requisit de parlar català? I per què un català metge pot exercir la medicina perfectament a Lleó?”

Sobre això, tres coses: una, el PP no té res per oferir excepte incendiar Espanya amb el català, la qual cosa parla de la seva desesperació, perquè quan un polític espanyol fa servir el català per guanyar vots vol dir que té molt a amagar i poc a oferir. En segon lloc, amb discursos així de qui pot ser president del govern espanyol és clar que Catalunya no cap a Espanya i en vista que el catalanisme no se n’ha sortit a l’hora de reformar Espanya, el millor és anar pensant en fer realitat el pla d’evacuació. I el tercer és que amb discursos així a Esquerra li posen molt fàcil ocupar el centre de la vida política catalana, perquè amb el papus de “Que venen el PP i Vox” (valgui la redundància), el PSOE, que difícilment aconseguirà una majoria absoluta, necessitarà Esquerra. I d'aquí les paraules de Rufián, aquest cap de setmana en una entrevista a El País : els pactes amb els comuns són el futur a Catalunya.

És una frase que deu haver paladejat, Gabriel Rufián, perquè si d’alguna cosa no vol sentir a parlar Junts és de pactar amb els Comuns. La frase és clara: Esquerra se situa al centre com a primera opció independentista, fent frontera amb el PSOE, amb els Comuns, amb Junts, amb la CUP i, si cal, amb el PSC. Això són moltes parelles de ball i molt geometries variables, com acabem de veure a l’Ajuntament de Barcelona, on Ernest Maragall acaba d’empassar-se un gripau considerable després de rebre l’ordre de votar els pressupostos de Colau, els mateixos que una setmana abans havia deixat per impossibles. 

L’única pega d’aquest supòsit estratègic que ha inspirat Oriol Junqueras és que Esquerra sigui un partit independentista i Catalunya, amb Esquerra al Govern, no avanci cap a la independència. Vull dir que el peix al cove era ideal per a partits gradualistes com Convergència, però si la taula de diàleg no funciona, mantenir-se al centre no serà tan fàcil. A partir d’aquest triple pacte pressupostari a Barcelona, Catalunya i Espanya , Esquerra i Comuns tenen molts incentius per continuar sumant.

I tot això fa tornar a l’ordre. Avui el rei Felip es passarà el dia a Barcelona. Al matí és a L’Auditori, presidint el lliurament de despatxos als nous jutges al costat de l’encara president del CGPJ, Carlos Lesmes, i a la tarda és a Montjuïc, al Museu Nacional d’Art, en què Foment dona una medalla al president de la Fundació La Caixa, Isidre Fainé. Acompanyant el rei, dos republicans, el president Aragonès i l’alcaldessa Colau.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats