La resposta del carrer

La pantalla està partida. A una banda veiem la marxes que baixen cap a Barcelona a bon pas i amb aquells somriures marca del procés. A l’altra, grups on és visible gent jove, cremen contenidors i fins i tot cotxes al centre de Barcelona, les policies disparen material antiavalots i hi ha ferits i detinguts. I ningú no pot assegurar que aquesta nit no hi tornem a ser. L’escalada sempre és possible.

Finalment, un problema polític ha acabat esdevenint un conflicte d’ordre públic. La sentència és l’origen de la protesta però ja gairebé només parlem d’incidents violents. Qui els fa?

Fins i tot el president Torra ha parlat d’infiltrats a les manifestacions nocturnes. Potser sí. És de manual de qualsevol estat convertir un problema polític en un problema policial (la qual cosa confirma que l’estratègia no-violenta és la que més molesta l’Estat, perquè és inatacable segons els estàndards internacionals en l’època de les imatges i els impactes visuals). Només cal recordar qui va sortir a la foto, retratat com a violent, l’1 d’Octubre i els problemes que ha comportat per a la imatge d’Espanya.

No sé si hi ha infiltrats, però ja dic que em sembla perfectament plausible. I és probable que hi hagi gent que estigui aprofitant la protesta per la sentència per a reforçar la seva pròpia agenda antisistema, això també. En canvi, crec que molts coneixem gent jove que ha sortit aquestes nits que no son ni infiltrats ni antisistemes, sinó independentistes fills d’independentistes que han decidit respondre al carrer enfrontant-se a les policies. I que aquesta resposta –que jo rebutjo per perillosa- té un sentit que no la justifica però que l’explica.

Feia mesos que l’ambient es caldejava. Només sentíem una pregunta: "Quina resposta donarem a la sentència?". En algun moment, milions de catalans s’han contestat aquest "i jo, què faré?". I heus aquí la resposta: donar-se d’alta a Telegram, estar atents a les indicacions d’un invisible Tsunami, ocupar l’aeroport, concentrar-se als carrers, marxar cap a Barcelona i...sí, alguns, cremar contenidors. Tothom, a la seva manera, dona sortida a la indignació i espai a la dignitat.

Anys i anys de manifestacions pacífiques menystingudes, de vies i d’agafar-se les mans i cantar l’Estaca, que culminen amb la repressió de l’1 d’Octubre, l’empresonament dels líders, una penjada de llaços grocs arreu, i una sentència amb unes condemnes pròpies de delinqüents molt perillosos.

L’Estat no dialoga, l’Estat reprimeix, empresona i, si pot, empastifa: "Miradas de odio. No habíamos visto nada igual ni en el País Vasco". I ara, el relat encara serà pitjor, perquè si els llaços ja eren violència, què serà un cotxe cremat? El relat encara condemnarà més els indignats dignes. El missatge de l’Estat durant tot aquest temps ha consistit en no fer política tal com crèiem que es feia en democràcia, i fer-la a través de la policia i els jutges, les clavegueres i els serveis secrets. I finalment, han esclatat totes les impotències. I els catalans més joves, que han crescut en aquesta Catalunya han metabolitzat a la seva manera totes les injustícies, les reals i les percebudes com a reals.

Si la política col·lapsa, ens trobarem al carrer. Acorralats i, per tant, potser perillosament equivocats, però al carrer. Amb un problema afegit: El Govern de la Generalitat està dividit i superat. I el govern espanyol està temptat de reaccionar electoralment, perquè no oblidem que hi ha eleccions d’aquí a tres setmanes, enmig dels crits de la grada ultra que troba que massa poc, encara. A sobre, tanta energia l’està liderant, en part, un grup invisible, instal·lat al núvol digital encriptat. No els veiem la cara i tenen les seves raons: a Cuixart i a Sànchez, per organitzar coses semblants, els van acabar ficant a la presó fa dos anys i en tenen per set anys més. La cibervigilància serveix perquè l’Estat ens protegeixi del terrorisme, però també perquè l’Estat ens controli. Benvinguts al segle XXI.

Llibertat pels empresonats, pels encausats, pels exiliats. I que no prenguem més mal.