Més de 1.500 famílies barcelonines ateses per evitar que siguin desnonades

BarcelonaDavant d’una realitat pel que fa al dret a l’habitatge i la lluita contra els desnonaments complicada, especialment per poder legislar un problema que recau en mans de lleis estatals, l’Ajuntament de Barcelona va decidir al mes de gener crear un equip propi per prevenir els desnonaments. El resultat va ser la formació de la UCER (Unitat Contra l’Exclusió Residencial).

La UCER és un equip format per 15 professionals de diferents camps (advocats, tècnics, etc.) que està preparat per actuar de la manera més àgil i urgent possible quan té constància d’un cas de possible desnonament.

Durant els primers 7 mesos d’activitat de la UCER -de gener a juliol-, s’han pogut atendre 1.515 famílies que estaven en procés de desnonament. Aquesta xifra ja supera el nombre de casos atesos per risc d’exclusió residencial -l’any passat n’hi va haver 1.092-, una feina que llavors anava a càrrec tan sols dels Serveis Socials.

“Que en 7 mesos haguem pogut abordar més casos de famílies amb risc de ser desnonades que en els 12 mesos de l’any passat és, malgrat la gravetat de la situació, una bona notícia; significa que la gent és més proactiva, que reclama més que abans”, reconeix el regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner. “Això vol dir que respecte de l’any passat hi ha menys casos de desnonaments dels quals l’administració pública no té constància”, assenyala Montaner.

En cap dels casos d’emergència en què ha intervingut la UCER s’ha acabat desnonant la família, sinó que s’ha aconseguit trobar una solució de caràcter temporal o definitiu, depenent del cas.

Una feina d’intervenció, inspecció i sanció

La maquinària de l’equip que forma la Unitat Contra l’Exclusió Residencial es posa en marxa quan és coneixedora d’un procediment de desnonament. La UCER centralitza tota la informació de desnonaments que pugui arribar a través de les Oficines d’Habitatge, dels Jutjats de Barcelona, dels Centres d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona o d’entitats i associacions diverses.

A partir del moment en què rep la informació, la UCER engega un procés de mediació amb el propietari, ja sigui un particular o una entitat financera, per buscar una solució que no representi la sortida de l’habitatge de la família que hi viu. Alhora, aquesta unitat també acompanya i assessora les famílies que estan en risc de perdre l’habitatge.

A banda de les tasques d’intervenció per evitar els desnonaments, la UCER també s’encarrega de gestionar situacions d’habitatges ocupats i d’actuar en matèria de disciplina de l’habitatge.

En els casos de pisos ocupats, la UCER emet informes tècnics i socials que determinen si aquells habitatges tenen les condicions d’habitabilitat necessàries i si les persones que hi viuen estan en una situació social i econòmica vulnerable o no. Durant els primers 7 mesos d’activitat de la UCER, la unitat ha inspeccionat fins a 212 habitatges ocupats. En el 41% dels casos, les persones residents ja fa més de dos anys que ocupen aquell pis i en un 100% dels casos les famílies han declarat tenir la voluntat de pagar un lloguer.

Pel que fa a actuacions de disciplina en el dret a l’habitatge, la UCER va reclamar que se cedissin 1.491 habitatges que eren propietat d’entitats financeres a l’Ajuntament de Barcelona. De moment s’ha aconseguit que les entitats cedeixin 550 habitatges a l’Ajuntament en règim de lloguer públic. D’altra banda, la UCER ha impulsat 132 expedients -tot i que es preveu impulsar-ne un total de 250 quan acabi l’any- a les entitats financeres que fa més de 2 anys que tenen pisos buits.

La pujada dels preus del lloguer complica la situació

Fa uns anys, a l’inici de la crisi econòmica, la majoria de desnonaments es produïen perquè les persones no podien pagar les hipoteques per la compra d’un pis. Ara, però, la situació amb la majoria de famílies que són desnonades és diferent: el 94% de casos de desnonaments aquest any han estat famílies que vivien en habitatges en règim de lloguer. “La situació ha canviat”, explica el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner: “Al contrari del que passava fa uns anys, la majoria dels propietaris dels habitatges són particulars (un 71%) i el nostre marge de maniobra per negociar és més petit que quan ho fèiem amb les entitats financeres”.

A tot això, el preu del lloguer a la ciutat no para de créixer, tot i que aquesta pujada no va lligada a un increment de les rendes dels ciutadans. Això provoca que les famílies amb menys recursos tinguin cada cop més problemes per pagar els seus lloguers i tinguin cada cop més números de ser desnonades.

Des del govern municipal consideren que la situació del dret a l’habitatge és avui molt preocupant. “No podem tancar el ulls: el problema és gran i no va a menys”, diu Montaner, que defensa que cal buscar una solució d’arrel: regular el preu del lloguer. “Estem treballant per potenciar un estàndard de preus de lloguer que eviti aquestes desigualtats entre la renda dels ciutadans i els preus del lloguer”, explica el regidor. En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Barcelona han començat a treballar i avaluar quins marcs o mesures podrien aplicar-se per regular el lloguer a la ciutat, amb l’adhesió a una taula de treball convocada per la Generalitat que aglutina experts universitaris, advocats i entitats i associacions diverses.

QUÈ PASSA ARA QUE EL TC HA SUSPÈS EN PART I DE MANERA CAUTELAR LA LLEI D'EMERGÈNCIA HABITACIONAL?

El 31 de maig d’aquest any el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment part de la Llei 24/2015 d’Emergència Habitacional que havia aprovat anteriorment la Generalitat de Catalunya. La suspensió d’aquesta llei, que era un dels eixos sobre els quals treballava la UCER en la seva lluita per prevenir els desnonaments, ha suposat un pas enrere en la feina de l’Ajuntament de Barcelona en matèria del dret a l’habitatge. Per això, el govern municipal ha hagut de reformular algunes mesures i accions.

“La decisió del Tribunal Constitucional ha limitat les eines que tenim els ajuntaments per promoure i protegir el dret a l’habitatge”, diu el regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner. I és que mentre que amb la llei del 2015, el propietari de l’habitatge -quan era propietat d’un gran tenidor- era el responsable de buscar una alternativa de lloguer social en cas que fes fora els seus llogaters, ara el propietari deixa de tenir aquesta obligació. Per això, actualment són els ajuntaments qui han d’assumir aquesta responsabilitat i aquesta despesa, amb l’objectiu que no hi hagi ningú que es quedi sense llar.

Recorrent a la Llei del 2007

La suspensió d’una part de la Llei d’Emergència Habitacional ha portat l’Ajuntament a basar-se molt més en articles de la Llei d’Habitatge del 2007. Per exemple, en el cas de la cessió de pisos buits, les entitats bancàries i immobiliàries deixen de tenir l’obligació de cedir els pisos que fa més de dos anys que estan buits a l’Ajuntament per al lloguer social. Però la Llei d’Habitatge del 2007 permet sancionar igualment aquestes entitats, de manera que, si bé no estan obligades a cedir els seus pisos a l’administració pública, sí que se senten coaccionades a rebre multes si no s’ocupen els pisos o si no els cedeixen a algú que es preocupi d’ocupar-los, com feia l’Ajuntament fins ara.

Una de les altres decisions que s’han pres a partir de la suspensió de la Llei d’Emergència Habitacional ha estat la creació de les Taules de Desnonament dels Districtes, que s’encarreguen de coordinar i gestionar els casos concrets de possibles desnonaments. “La feina que es fa a les Taules de Desnonament des de cada districte ens permet ser molt més pròxims a la realitat del districte i entendre molt millor la complexitat de cada cas”, explica Montaner.

A banda de les mesures per sancionar i intervenir en els casos d’exclusió residencial, l’Ajuntament de Barcelona també ha obert una web - www.habitatge.barcelona - on s’ha unificat tota la informació sobre els serveis i recursos municipals que pot necessitar algú que es trobi en un cas de possible desnonament.

ELS 4 PUNTS SUSPESOS DE LA LLEI QUE MÉS AFECTEN LES FAMÍLIES AMB RISC D’EXCLUSIÓ RESIDENCIAL

Assessorament jurídic: Pablo Feu

1. Procés de mediació

Ja no és una obligació passar per un procés de mediació si la persona amb risc de perdre l’habitatge ho demana. Així doncs, mentre que amb la normativa de la llei que està suspesa la negociació entre propietari i persona resident era un pas obligat, sempre que la persona que tenia risc de perdre l’habitatge ho demanés, ara deixa de ser així. D’aquesta manera, el propietari pot presentar directament una denúncia que, en cas de guanyar, suposaria l’ordre de desallotjament de la persona o persones que viuen a l’habitatge.

2. Oferta d’habitatge de lloguer social

En cas que hi hagués un judici per desnonament que tingués una resolució favorable al propietari de l’habitatge, la Llei 24/2015 obligava el gran tenidor a oferir un habitatge de lloguer social a la família a la qual feia fora del seu habitatge. Aquesta mesura s’aplicava només en el cas que la família no arribés a un barem d’ingressos determinats, la qual cosa suposa un risc d’exclusió residencial elevat. La suspensió de la llei deslliura d’aquesta responsabilitat els grans propietaris de l’habitatge, de manera que els ajuntaments queden com a únics responsables de garantir una llar alternativa on poder viure.

3. Cessió de pisos buits a l’administració pública

La Llei d’Emergència Habitacional incloïa un article que pretenia acabar amb la quantitat de pisos buits que hi ha. La llei dictava que les entitats financeres o immobiliàries que tinguessin pisos buits des de feia més de 2 anys tenien l’obligació de cedir aquests pisos a l’administració pública per al lloguer d’habitatge públic. Ara, amb la suspensió de la llei, la cessió de pisos buits a l’administració pública deixa de ser una obligació.

4. Els fons voltor

Els últims anys, cada cop més fons estrangers han comprat a les entitats financeres el deute que moltes famílies tenien en concepte de pagament d’un habitatge. Aquests fons -coneguts com a “fons voltor”- eren els encarregats de pressionar les famílies perquè paguessin el deute que tenien o marxessin del pis. Les entitats financeres, d’altra banda, rebien uns diners a canvi de vendre el deute.

Amb l’aplicació de la Llei 24/2015 es va establir que, si el banc volia vendre el crèdit de la persona hipotecada, la primera opció per comprar-lo la tingués la mateixa persona hipotecada -entenent que era injust que es pagués un preu més baix en la compra del deute quan era a un fons voltor que quan era a una persona hipotecada-.

La suspensió de la llei suposa tornar a la situació inicial, en què la persona hipotecada molts cops no té ni constància que el deute ja no el té amb el banc, sinó amb un fons voltor.