CuinerEl menjar dels hospitals és correcte des del punt de vista nutricional i de la seguretat alimentària, però ben segur que no alimenta l'ànima.
"Només prenem consciència de la salut mitjançant la malaltia", deia Georg Ch. Lichtenberg. No anava desencaminat, el docte alemany: no hi ha res que ens posi més ràpidament de peus a terra, que ens faci valorar el que tenim i que, almanco per una temporadeta, ens allunyi de les queixes capritxoses i de les quimeres fabulistes que passar uns dies dins un hospital; no tant pel mal mateix, sinó per la percepció de com d'universal és el sofriment físic. La salut és segurament el pilar principal on es fonamenta la felicitat humana; mancada aqueixa, els doblers i l'amor solen esdevenir més prescindibles.
Som incrèdul per naturalesa, sempre m'he mirat amb escepticisme com la gent intentava donar explicacions sobrenaturals i remeis extravagants, per utilitzar una paraula suau, als mals que sofrien: tallar-se les ungles en divendres, o mai en divendres (he sentit les dues versions) per no sofrir mal de queixal; la saliva d'un nascut el dia de Sant Pau com a cura miraculosa per a les picades amb verí; o la d'un infant que l'any que complia set anys fes dejuni el dia de Sant Llorenç esdevindria remei infal·lible per a les cremades; menjar panetets ungits per no sofrir de mal de coll i ous fregits amb saïm per curar els còlics... Tot són maneres de matar puces, però em decant pels consells hipocràtics a l'hora de combatre la malaltia.
Els hospitals, on crec que no estan a l'altura és en l'alimentació, no tant amb la que nodreix el cos: probablement allò que et duen dins aquelles palanganes de plàstic és correcte des del punt de vista nutricional i també de la seguretat alimentària, però el que és ben segur és que no alimenta l'ànima. Si a la normal inapetència del convalescent hi ajuntam que el que li proposen per despertar la gana està cuinat amb poca gràcia, ni mica de personalitat, amb elaboracions i ingredients industrials i fet en sèrie, com si es tractàs d'electrònica japonesa, el resultat és obvi; la gent frisa d'anar-se'n a ca seva; no són les agulles que els fan por, són els plats.
L'administració ha fet molts esforços per dotar les empreses d'unes directrius tècniques per dur a terme l'elaboració de menjar d'una manera higiènica i segura, però ha deixat de banda tot allò que té a veure amb el necessari plaer a l'hora de menjar; hospitals, menjadors escolars i molts d'establiments hotelers han passat a cuinar de manera sanitàriament correcta però humanament molt deficient. Està molt bé regular tot el que no ha de tenir un aliment, de fet és molt necessari, però no s'hauria de perdre de vista que, a part, també ha de ser bo, gustós, saborós, reconfortant, plaent... en definitiva, menjar.
Les nostres padrines, bones garants d'una tradició transmesa de mares a filles, atresoren tot un grapat d'elaboracions encaminades cap a reconfortar el cos i l'esperit del malalt, recobrar la força i alegrar l'ànima: fetge de vedella amb ceba, pancuit, cervellet arrebossat, raoles de carn, fideus de colomí, xocolata desfeta amb saïm, sopes amb llet, sopa de brou amb un vermell d'ou... recuperen de tot mal i gairebé et fan venir ganes de tenir dues dècimes de febre per tenir qualcú que te les prepari amb molt d'amor; ja se sap que no només de pa viu l'home.
