CARME MARTÍ: “Reivindico el paper de la dona; malauradament, encara fa molta falta”

La montblanquina Carme Martí combina la seva passió per l’escriptura amb la seva feina al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Parlem amb ella del seu nou llibre, El camí de les aigües, que arriba cinc anys després del seu debut com a narradora amb l’aclamada Un cel de plom.

¿T’esperaves l’èxit obtingut amb el llibre Un cel de plom?

Sabia que era important recuperar la història de la Neus Català i aprofundir-hi, però no esperava una acollida tan intensa emocionalment, a part dels exemplars venuts. Saber que hi ha lectors que l’han rellegit i que ha arribat a tres generacions d’una mateixa família fa molta il·lusió.

¿Et vas sentir més pressionada a l’hora d’escriure la següent novel·la?

Les expectatives dels lectors em feien respecte, però després de la responsabilitat que va implicar Un cel de plom, i de les dificultats que comporta explicar la deportació, aquesta novel·la l’he escrit sense pressions.

Quina és la part més complexa a l’hora de fer una novel·la històrica?

La recreació literària d’un moment històric implica també escriure ficció per poder transmetre veritat, a la vegada que has de ser fidel al que va passar. És complex perquè has d’estar molt ben documentada però també has de tenir certa llibertat.

Quins riscos o avantatges hi ha en el fet de fer servir personatges reals en una novel·la?

Tens un guió establert, però recrees els personatges a partir de la teva veu i sensibilitat. Més que riscos o avantatges ho veig com un joc d’equilibris entre els fets reals i la creativitat sense perdre mai de vista que només pots ser honesta amb els personatges.

Quin mètode de treball utilitzes, i quant temps dediques a documentar-te a l’hora d’ escriure els teus llibres?

Lectures, documentals, pel·lícules... Però la clau me la donen les entrevistes personals. A El camí de les aigües, les entrevistes a professionals i pacients del psiquiàtric Pere Mata, i a una infermera d’un hospital de sang, em van aportar molt més que cap altra documentació sobre un hospital psiquiàtric actual i un hospital de l’època de la guerra. Sí, tot plegat requereix molt de temps.

Per què han passat cinc anys entre la publicació d’Un cel de plom i El camí de les aigües?

Perquè explico dues històries que han requerit molta documentació i perquè professionalment soc museòloga i només dedico les nits a escriure.

¿Els plats que detalles a El camí de les aigües formen part dels teus records?

Els de cuina tradicional catalana, sí; els de menús selectes de quan la meva àvia va ser cuinera d’una família suïssa durant l’època de la República, doncs no he tingut el plaer.

¿El vincle personal amb els personatges de la novel·la et permet transmetre més autenticitat?

L’autenticitat s’aconsegueix a partir del vincle de la confiança, que et permet arribar a temes que els personatges reals no havien explicat, i en tots dos casos he escrit des d’un afecte profund. Suposo que sí, això ha de transmetre autenticitat.

Quina és la teva font d’inspiració?

És inesgotable. M’inspiren les persones, els paisatges, les ciutats, una conversa, una sèrie, els detalls de la vida quotidiana. Una antiga xocolatera pot ser inspiradora.

Per compaginar la feina i l’escriptura entenc que cal ser molt disciplinat. Creus que és una qualitat necessària?

Més que imposar unes hores de dedicació es tracta d’esgarrapar-les, i no com a disciplina, sinó com a necessitat. Escriure m’apassiona i dedicar hores a una passió és la millor disciplina, i un regal.

En els teus llibres les dones tenen un protagonisme especial. ¿Tens previst, en el futur, continuar reivindicant el paper de la dona?

Reivindico el paper de la dona, però no m’ho havia proposat. Malauradament, encara fa molta falta.