DAMIÀ AMORÓS: “Hem de treballar perquè les reserves dels museus siguin visitables o obertes”

Damià Amorós i Albareda (Sarral, Conca de Barberà, 1990) és des de fa uns mesos vocal de la secció territorial de l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) per a Tarragona. Parlem amb ell del present i del futur dels museus.

Quina és la situació actual dels museus de la demarcació tarragonina?

Els últims anys hem tingut una tendència a la baixa de visitants, però actualment s’ha estabilitzat. Ara mateix tenim museus que estan en procés de canvi, com el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, que està fent obres a la seu, i d’altres que s’han d’inaugurar, com el Museu Casteller de Valls. N’hi ha que necessiten una reformulació. Esperem que, amb aquests anys que venen de suport institucional, es pugui fer.

Com s’han de reformular els museus?

Qui regeix els museus, els que hi treballem, però també visitants i la premsa hem de tenir clar que el nombre de visitants ha d’anar al final. Els museus han de tenir una vocació de servei públic, han d’estar pels usuaris. Els museus del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre tenen un potencial extraordinari.

Per què?

Tenim museus que estan jugant la Champions a nivell europeu. El Museu de la Vida Rural de l’Espluga, amb la Fundació Carulla, està fent una tasca social i creativa espectacular. Tenim museus més petits però amb un entorn social extraordinari. Els museus de l’Ebre tenen una força per explicar el territori que ja voldrien altres zones.

Ha dit que una de les seves prioritats és augmentar la presència dels museus en la societat. Com es pot aconseguir?

La persona a qui succeeixo, l’Ester Magrinyà, ho deia molt bé: “S’han acabat els lletraferits dels museus. El museu l’hem de democratitzar”. Igual com a les biblioteques s’hi ofereix un llibre, una activitat o una visita guiada, al museu hem de fer el mateix, que et sentis partícip del museu. I des del moment que t’hi sents involucrat, el museu és teu. I fins i tot, per què no incloure aquest entorn social en la governança del museu? Per què els usuaris no poden escollir quines exposicions s’hi han de veure? I això també és transparència, explicar en què ens gastem els diners públics. I una cosa que estic segur que agradaria a molta gent és poder entrar a la reserva d’un museu, a la rebotiga, que la gent sàpiga que allò que tenim guardat perquè no es faci malbé també forma part del museu. Una línia que hem de treballar els museus de la demarcació són les reserves visitables o obertes. El Museu Nacional d’Art de Catalunya ho està fent i té molt èxit. A la gent li agrada.

Les noves tecnologies han entrat en els museus els últims anys. ¿S’està fent bé aquest procés?

Jo vinc dels museus d’art, on les noves tecnologies poden ser un suplement a l’obra d’art, però hi ha museus etnològics o històrics on la tecnologia és la peça. S’ha d’intentar concretar molt quina tecnologia necessiten. Els museus a nivell nacional tenim una manca de fons per a l’adquisició. No ens podem gastar 27 milions en un Botticelli, però hauríem de poder adquirir peces que siguin significatives per a l’entorn del museu.

Els últims anys s’han popularitzat les jornades de portes obertes, les nits de museus... Ajuden?

Sempre. Els museus han de ser socials. Han d’estar al màxim d’oberts al públic, amb activitats, conferències... I activitats especials com aquestes la gent les aprofita. Ara bé, han de ser conscients que s’han de mantenir. Venim d’una etapa que els museus havien estat molt voluntariosos, però ha arribat el moment que es professionalitzin. També és veritat que en el món laboral dels museus s’està trobant un tap generacional.

Què està passant?

Hi ha gent que fa molts anys que hi són, als museus, i les noves generacions no hi podem accedir. Jo he tingut sort, però molts de la meva promoció no poden treballar de museòlegs. També hem de mirar que no hi hagi discriminació de gènere. A vegades la visió de la dona està amagada perquè malauradament no han escrit la història.