Al nostre país existeix la idea que la vida pública i la vida privada d’una persona són dues realitats que no hem de barrejar. Aquesta idea es basa, entre altres coses, en confondre intimitat amb privacitat. La primera no incumbeix tercers però la segona, sobretot quan parlem de representants públics, ens hauria d’importar, i molt. Cadascun dels nostres comportaments, fins i tot el més insignificant, ens defineix. ¿Algú pensa de debò que un polític que no té un determinat principi en la vida privada es regirà per aquest principi en el desenvolupament de la seva funció? Només un escolanet es creuria que el tarannà d’un individu no repercuteix en l’acció comunal. Però ens segueixen endossant la teoria del “desdoblament màgic de la personalitat” tan típica de la cultura llatina, que sosté que es pot dir una cosa a la tribuna i la contrària en privat sense que això impliqui una contradicció inhabilitadora per servir la ciutadania.
Doncs així estem. No ens traiem de damunt la falta de rigor ni la tolerància a la mentida. No avancem en termes de meritocràcia en l’esfera política ni de control del poder. A diferència d’altres societats més lliures i vigilants, encara ens provoca certa recança tenir el dret legítim a saber com són en realitat els nostres polítics per poder decidir si els fem confiança o no. Potser temem haver d’augmentar també el nostre nivell de maduresa i autoexigència col·lectiva.
