‘Efectivy wonder’

“LA VIDA EM SEMBLAVA millor quan dèiem efectivy wonder”. Llegit a Twitter la setmana passada. Dos-cents quaranta caràcters (sovint molts menys) que em poden travessar el cor com una fletxa i reconfortar-me, fer-me riure durant tot el dia cada cop que ho recordo o respirar alleujada sabent que encara hi ha vida intel·ligent al planeta. Quina màgia poder comprovar que hi ha algú altre, de vegades a l’altra punta de món, que està pensant i sentint exactament el mateix que jo. En el cas de la piulada, es tracta d’aquella nostàlgia rara que tots experimentem resumida magistralment en una sola frase que només és apta, esclar, per a boomers.

Crec que no és tant un sentiment de tristesa pel que hem perdut i que ja no tornarà mai, que també, com una demostració que hem sigut feliços. Trobem a faltar èpoques i situacions (i paraules que hi van unides) perquè les hem estimat. Som sentimentals, senzillament, perquè sentim constantment. Semblarà que això ens passa només als que ja tenim una edat perquè ens fem vells i xarons però no és cert. La meva filla de divuit anys opina que els dibuixos que mirava de petita de L’abella Maia i Vicky, el víking són molt més bonics que les noves versions fetes per ordinador. Sosté amb vehemència que no tenen tanta ànima ni encant (ho subscric), però suposo que són perfectes per als infants que només han vist els remakes actuals. El problema és que ella associa els dibuixos originals amb dies feliços d’infantesa i els nous fins i tot poden arribar a semblar-li una traïció.

A casa mirem pel·lis antigues periòdicament perquè les necessitem com ens cal una tassa de xocolata calenta una tarda d’hivern. Quan veig Tom i Jerry o la Pantera Rosa em sento segura i a casa, sé que tot anirà bé mentre recordi que algú va idear aquelles tendres batusses entre un gat i un ratolí i algú altre es va empescar una pantera de color rosa o un coiot que sempre fracassa per enxampar el Correcamins. Per molt que el món canviï i estiguin passant coses tan descoratjadores, mentre tingui el Tom i el Jerry i algú a Rupit o Melbourne digui alguna cosa corprenedora, irònica o brillant a Twitter, podré tenir esperança i un moment d’aquells de connexió absoluta, lluminosa, amb una persona completament desconeguda.