HI HA UNA COSA que sempre m’ha deixat perplexa, però mai com ara. En aquests moments ja no sé definir l’estat d’ànim i mental que em provoca. El comportament de la gent envers els polítics hauria de ser analitzat pel millor equip de sociòlegs, psicòlegs i terapeutes del món. Potser ja ho han fet i té un nom molt llarg inintel·ligible. Les mateixes persones que a la seva feina no toleren un company ineficient i faran mans i mànigues perquè el canviïn de lloc o el despatxin, voten polítics de manifesta i reiterada ineficiència. Les mateixes persones que se separen després d’una mentida o infidelitat de la parella, i trenquen una família i anys de convivència, voten polítics que ens han mentit i traït sistemàticament. Les mateixes persones que es cansen d’aquell parent sempre amb problemes, un pallús que tothom intenta treure’s del davant, voten polítics només per solidaritat mentre alhora desitgen que expulsin un pobre immigrant sense papers que ha travessat mars i muntanyes a la recerca d’una vida millor (abans s’anomenaven pioners i ara són la baula més feble i indefensa d’una societat).
Està demostrat que a casa nostra, majoritàriament, votem els partits de sempre seguint la mateixa lògica per la qual no podem canviar d’equip de futbol en tota la vida mentre canviem tranquil·lament d’amics, de cotxe, de casa, de metge. M’agradaria entendre per quin mecanisme de mandra, covardia o paradoxal intent de neteja de consciència (intent més que inútil, per cert) una gran part del nostre país és tan estafable i manipulable per la classe política establerta i tan incapaç de canviar-la, tan misericordiosa. Els del poble ras estem sotmesos a la cultura de l’excel·lència (hem de ser els millors a la feina, com a pares, fins i tot al gimnàs), a la tirania dels horaris, de les noves tecnologies...
En definitiva, mentre els de la massa ens veiem obligats a reciclar-nos i superar-nos constantment, a l’hora d’escollir una papereta, en general, optem per la mediocritat, l’immobilisme i la burla al votant. Perplexitat és poc. Encara no he trobat la paraula per definir aquest fracàs col·lectiu tan sonat, repetitiu i descoratjador. Lamento molt haver d’admetre que n’hi ha per tirar definitivament la tovallola com Llorenç Vitrià, la “meravella del ring”.
