ELPÒSTIT

Marcats pel groc

ESCRIC AQUESTES línies en un dia ben assenyalat. Al calendari no està marcat en vermell, però en el cap i en el cor de molta gent està gravat a foc. Ha passat un any i les sensacions d’aquell dia segueixen intactes. Com si el temps no hagués passat, com si res no hagués passat. Veient imatges, escoltant comentaris i assistint a actes de commemoració se’m remou un no sé què a dins. I llavors, veient un llaç groc clavat a la paret o dibuixat a terra, m’adono que ha passat molt més del que ens podíem imaginar.

Mai abans en un vint de setembre se m’eriçaven els cabells, ni en un u, ni en un tres d’octubre, ni en un deu, ni en un setze. Mai abans esperaria l’arribada d’un vint-i-set d’octubre i ara en el meu calendari els tinc marcats i en groc. Perquè vull emocionar-me cada vegada que rememoro el que vaig viure aquests dies d’ara fa un any. I perquè també vull compartir la meva indignació i impotència cada vegada que m’imagino l’“A por ellos” i el “No ha habido carga policial”. Ha passat un any. Un any dur, intens, trist, amb presos polítics, carregat d’emocions. Un any en què l’Onze de Setembre se’m va encomanar l’esperança de molta gent a la Diagonal de Barcelona.

Estic convençuda que tothom vol un país millor, els que pengen llaços grocs i els que els despengen. Mentrestant, seguim marcant al calendari aquestes dates en groc, perquè no hi ha res a celebrar, però sí molt per recordar.