NANDO TALÓ I SISCU AGUILERA: “Amb la gira amb Kepa Junkera tanquem un cercle que vam iniciar fa 20 anys”

Nando Taló (Tarragona, 1969) i Siscu Aguilera (Torredembarra, 1979) són actualment els únics txalapartaris catalans. Han investigat molt sobre aquest instrument tradicional basc, que es toca sempre en parella, i han construït l’única txalaparta de vidre que hi ha al món. Enguany estan de gira amb el compositor, productor i músic basc Kepa Junkera.

Quan descobriu la txalaparta?

Nando Taló: Ens vam fixar en aquest instrument el 1999, quan Kepa Junkera va venir a Tarragona per Santa Tecla i vam veure com el tocaven. Com a percussionistes vam quedar encuriosits i vam començar a investigar com aprendre a tocar-lo. Vam construir la primera txalaparta i vam anar a Hernani, on ensenyaven a tocar-la a l’escola de música del poble. Ens van explicar el que havíem fet bé i malament i hem anat evolucionant.

Com vau fer la primera txalaparta?

Siscu Aguilera: A ull. I gairebé tota malament [riu]. Vam agafar taulons que teníem i els vam afinar com vam poder. Vam començar a picar, a imitar el que havíem vist. En la primera master class que vam fer a Hernani ens van ajudar a definir-lo com un instrument afinat. Per fer la segona txalaparta, vam aprofitar el que vam poder de la primera , però ja partíem amb una referència bona i podíem tocar-la en qualsevol formació.

I a partir d’aquí...

N.T. Comencem a estudiar més la txalaparta i formem Txala, un grup amb altres instruments. Hi havia acordió diatònic, bateria, baix, violí i txalaparta.

S.A. Vam voler fusionar els instruments tradicionals catalans amb la txalaparta. El 2004 vam treure el primer disc, Txalaria, i el 2007 el segon, El brot.

I després ve la Txalaparta Skola a Tarragona.

N.T. Vam estar aturats un any, es va desfer el grup i, a través de Juan Mari Bertran, mestre de txalaparta d’Hernani, ens vam animar a fer una Txalaparta Skola a Tarragona.

S.A. Però va ser més una excusa. Posar-li Txalaparta Skola va ser perquè no es perdés tot el que havíem treballat tots dos i transmetre-ho a la gent. Ho fem altruistament, sense cobrar res. Però hem tingut dos o tres alumnes que ja toquen.

N.T. Amb un altre músic vam fer un format més reduït que amb Txala. Explicàvem la història de la txalaparta i la nostra. Era un format taller. Hem col·laborat també amb altres grups, que ens han cridat perquè toquem la txalaparta en discos i concerts. Ara som els únics catalans que toquem aquest instrument.

D’on surt la idea de fer una txalaparta de vidre?

N.T. Vam veure el documental Nömadak Tx, en què uns txalapartaris anaven pel món construint txalapartes amb els materials que trobaven i vam veure que n’havien fet una de gel, i d’aquí va venir la idea. Hem tardat tres anys a fer-la. Hi ha molta feina d’investigació i estudi previ. No sabíem com sonaria, qui ens podria fondre el vidre... Va ser un procés molt de càlcul. Ens passàvem molts dissabtes al matí tallant vidre al taller que tenim a la Part Alta de Tarragona.

S.A. Si ens dones fusta bona, ara una txalaparta la fem en una setmana. Coneixes els sons, les fustes, de quina nota partir. En portem construïdes tres de fusta, dues de pedra, una de ferro i la de vidre.

Com acabeu de gira amb Kepa Junkera?

S.A. A través del Guillem Anguera el vam conèixer personalment i, en la seva gira anterior, el Kepa ens va trucar per tocar amb ell quan venia a Catalunya. Tocàvem les dues o tres últimes cançons. Llavors ens va dir de gravar un disc amb ell d’adaptacions de música tradicional catalana. I quan va sortir el disc va decidir fer la gira amb set músics catalans i vam entrar en el projecte. Ja portem quatre concerts i en venen 15 més. El 16 de setembre tocarem a Tarragona.

N.T. És tot un plaer arribar a col·laborar amb el Kepa Junkera i fer realitat el que fa quinze anys era un somni. Tanquem el cercle. El descobrim a Tarragona i al cap de gairebé 20 anys acabem tocant amb ell. Quan s’acabi tot això volem gravar un disc amb la txalaparta de vidre, però amb la gira amb el Kepa ho hem hagut de deixar aparcat. No tenim res enregistrat i s’hauria de fer.