CADA ANY, QUAN arriba l’estiu, començo a planificar recorreguts pel nostre patrimoni. Tresors arquitectònics, meravelles naturals, museus petits o grans... Els dies són més llargs i hi ha més temps per a l’esbarjo. També s’amplia l’oferta d’horaris i es permeten més combinacions. En una terra tan turística, totes les visites haurien de fer-se en diversos idiomes, cadascun per separat. Però, massa cops, si demanes per l’hora de les visites en català et responen que la visita, en principi, se sol fer en català. Quan sento aquest “en principi” de seguida visualitzo el futur. Sempre va seguit d’un “a menys que algú demani que es faci en castellà, però això no passa quasi mai”. A la pràctica resulta, com en tants altres contextos i ocasions, que algú s’afanya a mostrar la seva preferència pel castellà. Podem ser trenta persones que la preferim en català, però si una sola la demana en castellà, la visita es fa en castellà o, com a molt, en un batibull de dos idiomes en què la guia va de corcoll i es deixa la meitat de la informació.
La pregunta adreçada al grup acostuma a ser: “¿Us fa res que fem la visita en castellà?” Per descomptat, el castellà l’entenem i ens encanta. Tanmateix, ser catalana i haver d’escoltar la història del castell d’Escornalbou en castellà resulta surrealista, per no dir una altra cosa. A més, ni tan sols cal que es tracti d’un turista de Burgos per fer el canvi, pot ser tranquil·lament un metropolità o algú que du segles vivint a Catalunya però se sent més còmode en castellà. Perquè, evidentment, la seva comoditat i els seus drets estan molt per sobre dels meus. Les visites s’han de fer en tants idiomes com calgui, només faltaria. Però separadament, com passa arreu.
Prou d’aquesta falsa educació, servilismes i complexos que estan matant el català fins i tot quan la proporció és d’un contra mil. Des de fa temps m’asseguro que la visita serà en la meva llengua quan la contracto, com faria qualsevol ciutadana normal del món. Més enllà d’això, la veritable tragèdia és l’escanyament econòmic que, imagino, no ens permet honorar el nostre patrimoni com es mereix amb més personal o audioguies multilingües, perquè no vull pensar que sigui deixadesa. Sovint em pregunto què en pensaria de nosaltres Pere el Gran si aixequés el cap…
