RELIGIÓ

El camí per ser monjo

Aquest diumenge Poblet viurà un dia especial: dos membres de la comunitat, fra Jurijus Šavlinskis i fra Llorenç Villagrasa, faran la seva professió monàstica solemne com a monjos cistercencs de Poblet en el transcurs de la missa conventual de les deu del matí, presidida per l’abat Octavi Vilà. El punt culminant de la litúrgia és la pregària epiclètica -d’invocació de l’Esperit Sant-, durant la qual el monjo està tot estirat a terra. Com a signe extern de la pertinença definitiva a la comunitat rebran la cogulla monàstica que, des de llavors, hauran de dur en tots els oficis litúrgics i reunions importants de la comunitat.

Fra Jurijus Šavlinskis va arribar al nostre país procedent de Lituània per treballar en el sector de la construcció. Va voler fer-se cristià i va ser batejat el 2008. Uns anys després va decidir ser monjo de Poblet. En canvi, fra Llorenç Villagrasa s’havia plantejat ser monjo a l’adolescència, però va estudiar econòmiques a la universitat, va començar a treballar i, fins passats els cinquanta anys, no ha optat definitivament per la vida monacal: “Va ser un replantejament de la meva vida. Vivim temps líquids, gairebé gasosos, i hi ha una por molt gran al compromís, i ser monjo és un compromís molt gran”. Des de fa un temps, aquest economista mataroní fa de monjo infermer, ja que el titular està fora del monestir cuidant la seva mare.

El camí per ser monjo de Poblet inclou diverses etapes i pot durar fins a nou anys, però el més usual és que s’allargui entre tres i sis. La decisió de la professió solemne de fra Llorenç i fra Jurijus la va prendre votant la comunitat el 23 de desembre, a petició de l’abat, un cop el mestre de novicis, que els ha acompanyat en aquest procés, va considerar que era el moment de fer aquest pas.

Fa només un any la Santa Seu ha afegit una primera etapa, l’aspirantat, que dura entre un i dos mesos amb l’objectiu de permetre un primer test de convivència; l’aspirant viu a l’hostatgeria però està més integrat a la comunitat que la resta d’hostes, per conèixer ben bé el dia a dia d’un monjo. A partir d’aquí arrenca l’itinerari clàssic, que s’inicia amb el postulantat, que pot durar mig any o un any, en què la persona comença a integrar-se a la vida de la petita comunitat del noviciat, una mica separada -fins i tot físicament- de la resta de la comunitat, guiat i ajudat pel mestre de novicis. La següent etapa és el noviciat, que pot durar un any o un any i mig, i és l’abat qui proposa a la comunitat votar si és admès. En aquesta fase el novici ja vesteix l’hàbit cistercenc.

Acabat el temps de noviciat, l’abat i la comunitat hauran de pronunciar-se novament sobre la idoneïtat del novici. Un cop admès, podrà fer la professió temporal. El novici promet, per un any, obediència, estabilitat en la comunitat i conversió de costums. Els vots religiosos clàssics de pobresa i castedat, que el monjo no formula explícitament, resten continguts en aquest tercer vot de conversió de costums o de viure com a monjo. De tot això que ha promès, el monjo en signa un document escrit. El temps de formació continua durant, almenys, tres anys, encara sota l’acompanyament del mestre de novicis. La integració progressiva en la vida quotidiana de la comunitat es combina amb un temps d’estudi de la teologia. Finalment, un cop admès definitivament per la comunitat, podrà fer la professió solemne, és a dir, la ratificació definitiva, fins a la mort, del compromís que havia contret temporalment uns anys abans.