Tarragona/ReusAquest mes de gener es compleixen vuitanta anys de l’ocupació de la demarcació de Tarragona per part de l’exèrcit franquista. Concretament, el 15 de gener del 1939 les tropes rebels entraven a les dues principals ciutats, Tarragona i Reus, que havien estat arrasades per uns bombardejos que no es van aturar fins al dia abans, i amb la població exhausta per dos anys i mig de conflicte bèl·lic. Eren ciutats gairebé desertes a causa de la mobilització dels joves –i dels no tan joves– amb l’exèrcit republicà, de l’absència dels que havien marxat cap a l’exili i dels habitants que estaven amagats en masos i altres espais dels afores dels dos municipis.
L’entrada de les tropes feixistes als principals nuclis tarragonins era qüestió de setmanes després de la derrota republicana a la Batalla de l’Ebre, a finals de novembre del 1938. Al desembre Franco va ordenar l’ofensiva sobre Catalunya i l’avanç feixista ja era imparable a causa de la debilitat d’un exèrcit republicà esgotat, que es va veure obligat a mobilitzar tots els homes d’entre 18 i 50 anys.
Els primers dies del mes de gener del 1939, quan l’exèrcit franquista ja controlava la comarca del Priorat, les autoritats de la ciutat de Tarragona van adoptar les primeres mesures per procedir a abandonar la ciutat de Tarragona, explica l’historiador i director de l’Arxiu de Tarragona, Jordi Piqué. Al port s’havien desmuntat les grues i s’ordenava la partida de les embarcacions rumb a Barcelona. També s’evacuaven ferits i malalt ingressats als hospitals militars del complex de la Savinosa.
Entrada a la ciutat de Tarragona
Piqué assenyala que l’exèrcit franquista va entrar a la ciutat de Tarragona amb dues columnes: una per la carretera de València, procedent de Cambrils, la 105 Divisió del Co d’Exèrcit Marroquí; i l’altra per la carretera de Lleida, els requetès de la 5a Divisió de Navarra. “L’última acció de resistència va ser a les dues del migdia al pont del Francolí, quan amb una metralladora van disparar contra la columna de camions i van aconseguir causar una trentena de baixes al bàndol franquista. Una d’aquestes va ser el comandant Ribadulla, que després va donar nom a l’actual carrer Gasòmetre. Eren taps que planificava la direcció de l’exèrcit republicà per facilitar una retirada ordenada, accions per guanyar temps”, apunta l’historiador.
Les dues columnes es van trobar cap a les tres de la tarda a la plaça de la Font, van arriar la bandera republicana i la van substituir per la franquista. L’endemà, el dia 16, les noves autoritats feixistes prenien possessió dels càrrecs. A les 11 del matí, davant el monument a Roger de Llúria, se celebrava a l’aire lliure la primera missa pública des del juliol del 1936 i, seguidament, una desfilada dels batallons de la 5a Divisió de Navarra pel passeig de les Palmeres. El mateix dia, amb el doble objectiu de guanyar-se la simpatia i d’apaivagar la fam de la població, es va organitzar el primer repartiment de queviures, principalment pa, pots de llet condensada, galetes i xocolata. Tres dies més tard les últimes posicions defensives de l’exèrcit de la República a la comarca, establertes al llarg de la línia del riu Gaià, van ser definitivament superades per l’exèrcit de Franco.
La Tarragona que ocupaven les tropes franquistes era una ciutat arrasada per 3.800 bombes llançades per quasi 600 avions, bàsicament italians i alemanys, que havien deixat 230 víctimes mortals i més de 350 ferits. Un informe municipal datat el 9 d’agost del 1939 recollia la xifra de 74 edificis totalment destruïts i 522 de parcialment enderrocats per les bombes. Tot plegat representava unes pèrdues econòmiques que s’elevaven a quasi 20 milions de pessetes (19.678.700 pessetes) i prop de 6.000 persones sense casa.
A Reus, soldats republicans van volar a les deu del matí del dia 15 el pont de la carretera de Montblanc amb l’objectiu de frenar l’avanç del militars franquistes. Unes hores després, els rebels entraven sense resistència a la capital del Baix Camp pel carrer del Roser. Eren tropes que arribaven després d’ocupar Montblanc i una part de la comarca del Priorat. Va ser el tinent Amalio Esteve qui va pujar a l’Ajuntament i va dir que es feia càrrec de la ciutat fins a l’arribada de les autoritats militars. La ciutat havia quedat sense els serveis bàsics i el material quirúrgic de l’hospital i dels bombers de Reus va sortir de la ciutat cap a altres municipis encara no conquerits –tal com detallen a Viure sota les bombes: els bombardeigs a Reus 1937-1939 Ezequiel Gort i Salvador Palomar– per ordre de qui era l’alcalde fins a aquell moment, Ramir Ortega.
Aquell mateix dia 15, els facciosos entraven a les localitats prioratines de Cornudella i la Morera del Montsant, després de l’evacuació per part de l’exèrcit republicà del coll d’Alforja.
Una repressió cruel i sistemàtica
El final del conflicte bèl·lic va deixar pas a una repressió duríssima, “de les més cruels i sistemàtiques de l’Europa Occidental durant el segle XX”, segons Piqué, que recorda les paraules pronunciades pel president provincial de la FET y de las JONS –el partit únic franquista–, Fontana i Tarrats: “En ausencia de los titulares tendremos que fusilar a los suplentes”. I és que eren centenars els tarragonins que se n’havien anat a l’exili o estaven mobilitzats i ja no van tornar a la ciutat. S’hi havien quedat els que consideraven que no havien comès cap delicte i no tenien res a témer davant les noves autoritats –o això es pensaven–. Però no es feien a la idea del nivell a què arribaria la repressió del nou règim, i molts van ser executats.
Les xifres de la repressió són esfereïdores durant els nou anys següents a l’ocupació. A tota la província de Tarragona van ser condemnades a mort i afusellades 700 persones. A més, milers van ser condemnades a presó o van perdre la feina en els processos de depuració de funcionaris i treballadors públics. I milers més d tarragonins van formar part dels 465.000 exiliats, alguns dels quals van acabar lluitant a la Resistència francesa o van ser internats als camps d’extermini nazis. “Entre 20 i 30 tarragonins van morir en camps nazis, una xifra molt important per a una ciutat que llavors tenia 30.000 habitants”, assenyala Piqué.
A Tarragona, a més de la presó provincial situada a la torre del Pretori, es van habilitar com a centres de detenció la caserna del regiment Almansa i fins i tot el Seminari i els convents dels Carmelites, de la Vetlla, dels German de la Doctrina Cristiana i de les Oblates. Només en el període que va del febrer del 1939 al juliol del 1940, un any i mig, es van fer 5.321 consells de guerra sumaríssims, en què es va decidir l’afusellament de més de 700 persones. Les penes de mort o d’empresonament gairebé perpetu es van dictar simultàniament a les confiscacions de béns i a l’aplicació d’una àmplia purga sobre els funcionaris.
A la província de Tarragona, 189 funcionaris nomenats per la Generalitat de Catalunya entre 1932 i 1937 van ser cessats immediatament. En el mateix sentit, es van separar del servei el 80% dels mestres, 230 empleats municipals van ser depurats i les sancions van afectar més del 63,5% de la plantilla. Del total de 230 expedients, 83 funcionaris –un 36%– van ser confirmats en el càrrec sense sanció. I a 146 funcionari –un 64%– els van caure diferents sancions, com ara la separació del servei. A l’Ajuntament republicà el 1936 només es van incoar 29 expedients que afectaven, aproximadament, el 12% del total de la plantilla amb les resolucions següents: 24 acomiadaments i 5 sancionats.
El ple de l’Ajuntament de Tarragona, el 26 de febrer de l’any passat, va aprovar la declaració institucional en què es decidia anul·lar els expedients de depuració a 230 funcionaris municipals, incoats per ordre governativa durant els primers mesos posteriors a l’entrada de l’exèrcit franquista a la ciutat.
A la ciutat de Reus, la repressió no va trigar gaires dies a començar. La primera detenció documentada –més enllà de combatents fets presoners– va ser el 24 de gener, segons explica l’historiador Joan Navais. “Els primers detinguts van ser membres de la Guàrdia Urbana, funcionaris que havien complert ordres de superiors. Recordem que la depuració de treballadors públics va ser una acció més de la repressió franquista”, assenyala Navais, que apunta que a la capital del Baix Camp hi va haver al voltant de 450 veïns detinguts, que eren traslladats a l’edifici de les Germanetes dels Pobres. Els que, segons les noves autoritats, havien comès delictes més greus eren portats fins a Tarragona, a la presó provincial de Pilats, on les condicions eren molt dolentes.
“Encara queden moltes coses per investigar, però fins ara tenim documentats 37 veïns de Reus afusellats, la majoria el 1939 i el 1940. Hi hem de sumar morts a les presons, a l’exili i als camps d’extermini nazis”, apunta l’historiador reusenc. “Al règim franquista hi havia una voluntat de destruir l’enemic amb el terror, per trencar la seva resistència”, afirma Navais, que recorda que els dies previs a l’ocupació franquista de Reus, sense gairebé bateries antiaèries, esquadron de 50 o 60 avions feixistes sobrevolaven la ciutat com una “exhibició de força”.
