Valls, Reus i Tarragona tenen, des de fa molts anys, les respectives galeries de fills, encara amb molt poques filles, il·lustres. Formades per retrats on apareixen escriptors, juristes, comerciants, arquitectes, militars, eclesiàstics, artistes, arqueòlegs... i, per descomptat, polítics. Ubicades, totes tres, en les seus dels respectius ajuntaments.
La galeria reusenca, per la proliferació, en passat i present, de fills i filles il·lustres, segurament és la més gran, amb més de 50 membres -42 amb retrat a les dependències municipals- i 9 fills adoptius.
La vallenca, que s’amplia amb diferents retrats cada decennal des de l’any 1891, s’estén pel saló de sessions i la planta noble de la casa gran de la plaça del Blat. És l’única que compta amb retrats col·lectius, com és el cas de la nissaga dels Català-Roca, tot i que també podria comptar amb les dels Bonifàs o dels Veciana. L’any 2020 es va aprovar l’ingrés a la galeria dels retrats vallencs de la científica Maria Murtra Casanovas i de la pionera de l’aviació Dolors Vives Rodon.
L’última de les tres, la tarragonina, segurament és la més desconeguda per tothom, tot i comptar amb un espai propi dins del Palau Municipal. Darrere del gran saló de sessions, l’espai on es desenvolupa la vida política municipal des de la segona meitat del segle XIX, s’hi amaga una petita sala -alguns en dirien de reunions o de passos perduts- on penja de les parets la selecció de tarragonins. El que podríem anomenar la germana petita del saló de sessions.
Origen al segle XIX
Origen al segle XIX
Situada a l’extrem de la zona municipal -cal recordar que durant anys el Palau Municipal també va acollir la seu de la Diputació de Tarragona-, l’espai va sorgir a partir de les obres de l’any 1863, destinades a aixecar una nova façana a l’antic edifici del convent de Sant Domènec, afectat per explosions, guerres i desamortitzacions, que va passar a propietat municipal al llarg de la primera meitat del segle. Una façana que ja indicava la voluntat de generar un reconeixement als il·lustres tarragonins amb la presència, en diferents espais, d’escultures i bustos de fills de la ciutat.
Les visites d’Alfons XII i d’Alfons XIII a la ciutat van configurar l’espai amb un mobiliari i decoració molt diferents de l’actual, hereus del que es va instaurar, per la força i amb un penjat forçós inclòs, als anys quaranta del segle XX. El to de la sala, molt més sobri que la seva germana gran, denota la solera de l’espai.
De tots els retrats -on només hi trobem tres dones, Josepa Massanés, Olga Xirinacs i Montserrat Abelló, i més o menys uniformes- destaca, per la seva originalitat, singularitat i relació entre retratat i creador, el de Josep Yxart, realitzat per Santiago Rusiñol. A prop Rovira i Virgili, Hernández Sanahuja -amb un altre bust a la rotonda de la planta noble realitzat per Carles Mani-, Pin i Soler, el marquès de Montoliu, Eduard Torroja Caballé -el besavi de la cantant de Mecano-, Eduard Saavedra...
Un conjunt de testimonis muts i penjats, d’aquí la denominació popular, de la política municipal de la ciutat, que a alguns els pot recordar blogs de no fa pas tant.
