RELIGIÓ

Un dia en la vida dels monjos de Poblet

L’ARA passa una jornada al monestir de l’orde cistercenc

Les campanes del monestir de Santa Maria de Poblet sonen a tres quarts i cinc de cinc de la matinada. Els monjos es preparen a les seves cel·les per assistir a matines, la primera pregària del dia. És gener, fa fred i hi ha molta humitat. La son i la gana també afecten més o menys els monjos. No esmorzaran fins gairebé quatre hores després. N’hi ha que ho porten millor que d’altres. Fra Maties, sotsprior de Poblet -el número tres en la jerarquia-, considera que és millor participar en els primers actes litúrgics del dia en aquest estat. “Si has dormit o has menjat molt no estàs tan receptiu”.

Silenci i ordre

Pel claustre els monjos caminen lentament cap a l’església. Silenciosos. Des de completes -l’última pregària del dia- fins a laudes -la segona- la Regla de Sant Benet diu que els membres de la comunitat han de restar en silenci. Passen per sota del panteó reial on hi ha les tombes dels sobirans de la Corona catalanoaragonesa, fan una reverència davant l’altar i s’asseuen al cor en estricte ordre d’antiguitat, excepte l’abat -el primer a la dreta- , el prior -el primer del banc de l’esquerra- i l’abat emèrit, el pare Josep Alegre, que ocupa un lloc al costat de l’abat. És una deferència a qui va ser abat de Poblet entre els anys 1998 i 2015, l’any que va presentar la renúncia al càrrec per motius d’edat.

Escolten els primers himnes, salms i lectures del dia. La llengua és el català excepte en els himnes, que són en llatí. Destaquen les veus dels dos cantors -fra Lluís i fra Borja-, però tots els monjos hi participen amb l’inconfusible estil gregorià. Els hostes tenen l’oportunitat d’asseure’s al cor, com un monjo més, i seguir els salms a través dels llibres. Han de seguir la litúrgia, aixecant-se i asseient-se o fent reverències quan toca. Una experiència que pocs hostes es volen perdre, almenys un dia.

Acabada la pregària, quan falten pocs minuts per a les sis, els membres de la comunitat es retiren a la seva cel·la per llegir la Bíblia. És la lectio divina. A les set es repeteix la imatge dels monjos anant silenciosos cap a l’església. És l’hora de laudes. Ara els acompanya un organista. Des de fa un any i mig és en Tomás, un malagueny de 35 anys que en fa 13 que viu a Catalunya. Toca l’orgue petit, al mateix cor. Els hostes s’asseuen ara als bancs de l’església amb la resta de fidels, igual que durant la missa conventual de les vuit -diumenges i festius és a les deu-. Llavors en Tomás tocarà l’orgue gran, situat just damunt la porta d’entrada al temple. Aquest divendres de gener hi ha només vuit persones als bancs de l’església de Santa Maria de Poblet. Oficien la missa dos dels monjos que han estat ordenats preveres. No tots ho són. “Depèn de cada persona i de les necessitats de la comunitat. Des que soc abat se n’han ordenat dos”, explica l’abat, Octavi Vilà. Ell mateix va ser ordenat diaca i prevere pocs mesos abans d’accedir al càrrec a finals del 2015, perquè és necessari, tot i sent abat, per poder oficiar missa.

Un cop acabada la missa és l’hora, ara sí, d’anar a esmorzar. Els monjos deixen les cogulles al penja-robes i sobre els hàbits porten polars i jaquetes. El silenci regna en el refetor que comparteixen monjos i hostes, mentre se serveixen de les safates situades al mig de la sala. Hi ha fruita, iogurt, pa, compota, tauletes de xocolata... Dos monjos serveixen llet i cafè a les taules. Aquestes tasques, com les de rentar els plats, són rotatòries entre els membres de la comunitat. L’abat no serveix taules perquè presideix l’àpat, però sí que renta plats quan li toca.

El treball, pilar del Cister

Després d’esmorzar arriba l’hora del treball, un dels pilars de la Regla de Sant Benet. Al segle XI l’orde del Cister va voler reconduir la reforma de Cluny, que havia donat massa pes un segle abans als aspectes litúrgics en detriment del treball. A Poblet els monjos fan feines agrícoles i enquadernen llibres, però també han de fer la bugada, el dinar o tasques més administratives. L’abat també rep visites oficials i privades. El pare Octavi Vilà recorda una feina que va fer durant els dos mesos de prova que va passar abans d’entrar al monestir com a monjo, i que consistia en desmuntar el despatx del pare Agustí Altisent. Va ser durant el febrer i el març del 2005.

A la una els monjos deixen estar aquestes activitats i acudeixen a la capella de Sant Esteve, on fan una pregària. No la fan a la sala capitular perquè forma part del circuit turístic, i en aquella hora encara hi ha visita guiada. La convivència entre la vida monàstica i les visites turístiques i culturals és una de les característiques que defineixen el monestir.

El programa Cosmos Poblet ha reformulat precisament els últims anys la visita al recinte monàstic. Des de l’estiu passat, el centre de visitants permet conèixer l’orde del Cister a través d’unes completes pantalles interactives. A més, es projecten dos audiovisuals amb les últimes novetats tecnològiques. El primer, amb imatges de diverses religions, introdueix les grans preguntes que s’ha fet la humanitat des de sempre, com ara quin és el sentit de la vida o què hi ha després de la mort. El segon audiovisual intenta explicar com és la vida d’un monjo al monestir de Poblet i la història del cenobi mateix i de l’orde, a partir de la Regla de Sant Benet, que organitza la vida dels frares a través de tres activitats: treball manual, lectura divina i ofici diví. Els audiovisuals estan acompanyats de música i amb textos en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès. D’uns anys ençà estan buscant finançament per construir un jardí bíblic al davant d’aquest espai.

Dinar escoltant lectures

Just després de la pregària, els monjos van a dinar, recorrent les desenes de metres que hi ha entre la capella de Sant Esteve i el refetor. Els tornen a acompanyar els hostes. Fra Edwin, bolivià que és a Poblet des de l’any 2000, prepara el dinar tres cops a la setmana i el sopar cada dia. Els altres tres dies de la setmana tres monjos més preparen el dinar: fra Llorenç, fra David i el pare prior Rafel. El diumenge els àpats els arriben del restaurant de l’hostatgeria externa. L’abat recorda que, quan es va inaugurar l’establiment, van passar a rebre tots els àpats d’allà: “Al cap d’un temps vam veure que no podíem sopar de restaurant cada dia i anaven millor àpats més senzills. I vam trobar aquest sistema”.

Els monjos mantenen el mateix silenci que en el primer àpat del dia, però un d’ells llegeix des d’un púlpit mentre la resta mengen. Primer un fragment de la Bíblia -la llegeixen sencera i quan acaben tornen a començar- i després llibres de temàtica religiosa que escull l’abat. “Tenim un grup de lectors entre els monjos que llegeixen millor, i es van rellevant. Quan acaben un llibre poden escollir entre els set o vuit que hi ha pendents. El trien ells mateixos”, explica l’abat. Aquell dia els monjos i hostes escolten l’ Evangeli segons sant Lluc i després un llarg fragment del llibre 31 jesuitas se confiesan. Tracta sobre els membres d’aquest orde assassinats al Salvador als anys vuitanta. Aquell dia llegia fra Paco, que, amb 85 anys, és el monjo més gran que segueix el ritme normal de la comunitat. És fill del conegut actor Paco Martínez Soria i va ser escolapi més de trenta anys. “En un retir a Poblet, quan tenia 54 anys, vaig sentir que necessitava aquesta vida, després de molts anys com a professor, i vaig decidir entrar com a monjo un cop vaig acabar el mandat com a rector dels Escolapis de Sarrià”, recorda. I ja han passat 30 anys.

Després de dinar, els dimarts, dijous i diumenges els monjos van a una sala on poden jugar una estona a jocs de taula o a billar. En diuen l’espai de recreació. Però és divendres i reemprenen la jornada de treball, que s’allarga fins a dos quarts de sis. L’hora anterior a vespres la dediquen a llegir la Bíblia, la lectio divina. A vespres, a l’hivern els bancs de l’església estan ocupats per mitja dotzena de persones, però a l’estiu hi pot haver mig temple ple, ja que una part dels visitants decideixen veure els monjos en acció un cop acabada la visita guiada. És l’última ocasió del dia per sentir en Tomás tocar l’orgue. En aquest cas, el petit, al cor.

Entre la mitja dotzena de persones que hi ha als bancs de l’església hi ha un nou hoste. Se l’identifica per la bossa de viatge que porta. El monjo hostatger parla amb ell per tractar temes logístics. Després de vespres, monjos i hostes van cap al refetor a sopar. Passen deu minuts de les set. Amb l’horari d’estiu, l’últim àpat del dia s’endarrereix mitja hora, que els frares han dedicat al descans o fer la migdiada després de dinar. La Regla de Sant Benet té en compte els canvis en l’hora solar per fixar l’horari d’activitats dels monjos.

Sopen escoltant la lectura del llibre del filòsof Salvador de Brocà El Renaixement, alba de la modernitat, amb Luter i Erasme de Rotterdam com a protagonistes dels fragments d’aquell dia. Explica l’abat que el van començar a llegir l’estiu passat un dia que va compartir sopar amb els monjos el president de la Generalitat, Quim Torra, just abans d’un concert que oferia Jordi Savall, dins del Festival de Música Antiga de Poblet, amb música del Renaixement, l’època en què van viure aquests personatges protagonistes de la Reforma. Fa uns dies en van reprendre la lectura.

Els hostes tornen a seure al cor

A un quart de nou els monjos es reuneixen a la sala capitular per escoltar una lectura i recordar els difunts. Aquell dia llegeixen sobre com s’han de comportar els presoners cristians. És una lectura que ve fixada per la litúrgia de l’orde. Val a dir que algun cop adapten les pregàries al moment polític i social del país, i l’abat recorda que durant els moments àlgids del procés independentista van fer misses per la pau social. El pare Octavi Vilà indica que en la comunitat de Poblet hi ha, com en la societat, visions diferents del moment polític que viu el país. També assenyala que entre els hostes que venen al monestir n’hi ha de totes les ideologies i que els acullen de la mateixa manera.

Quan acaben es dirigeixen per últim cop aquell dia a l’església. És l’hora de completes i els hostes poden seure altra vegada als bancs del cor amb els monjos. En acabar, pels volts de les nou, monjos i hostes es retiren cap a les cel·les i comença el gran silenci, que segons la Regla de Sant Benet s’allargarà fins després de laudes. No poden parlar entre ells si no és per una urgència. Aquest silenci inclou també la connexió a internet, de la qual sí que disposen durant el dia. De televisió no en tenen i de telèfon mòbil només l’abat, el prior i alguns frares que tenen els pares grans.

Els hostes que són a l’hostatgeria interna, en la clausura del monestir han de mantenir també aquest silenci i no passejar pel claustre en aquelles hores ni durant el dia quan hi ha celebracions litúrgiques. En Raül i en Lluís són dos hostes. El primer és barceloní i és el segon cop que passa uns dies al monestir cistercenc, mogut per raons espirituals. Primer hi va estar un cap de setmana i ara hi passarà una setmana. Se’l pot veure en gairebé totes les celebracions litúrgiques. En Lluís és un reusenc que viu a Anglaterra i ha vingut al monestir a acabar la tesi doctoral. No és catòlic practicant, però això no és cap impediment per ser hoste a Poblet. A l’hostatgeria interna només admeten homes, però poden ser creients, agnòstics o ateus. Tots dos valoren molt positivament l’experiència.

El neguit del wifi

Però no tothom s’ho pren així. El pare Rafel, actual hostatger de Poblet i que ja ho ha estat en diverses etapes, recorda el cas d’un hoste d’uns 70 anys que el primer que va fer quan va arribar a les dotze del migdia a l’hostatgeria interna va ser preguntar la clau del wifi. Li van dir, esclar, que en un lloc on la gent va a trobar pau i tranquil·litat no n’hi havia, justament per desconnectar. “Es va preocupar molt. Em va estranyar en una persona gran, que havia viscut la majoria de la seva vida sense internet. El vaig tornar a trobar just abans de dinar i, quan li vaig preguntar com anava l’estada, em va dir que se n’anava”, recorda.

“El canvi de fora a dins és molt important, i també ens trobem amb hostes que venen per estar-s’hi una setmana i el segon dia ja marxen”, explica l’hostatger i també prior de Poblet, que assenyala altres casos oposats, amb hostes que després han volgut ser monjos, i d’altres que ho han acabat sent, com és el cas d’ell mateix: “Cada any o any i mig ens trobem amb algun hoste que ens diu que vol ser monjo. N’hi ha que estan uns dies convivint amb nosaltres i veuen que no és el que s’imaginaven. Però d’altres sí que arriben al final del camí i acaben fent la professió solemne”. Això és Poblet.

Vint-i-set monjos d’entre 37 i 94 anys

La comunitat de Poblet està formada actualment per 27 monjos, però només una vintena com a màxim prenen part en les activitats del dia a dia. Dos dels monjos són a Roma. Un és l’antic prior, Lluc Torcal, que des de 2015 és a la capital italiana com a procurador general de l’orde cistercenc, i l’altre, fra Bernat, hi està estudiant teologia bíblica. Fra Josep Maria va decidir canviar de monestir i ara és al de Lerins, a la Costa Blava francesa, tot i que continua adscrit a Poblet.

Dos monjos de més de 90 anys tenen problemes de mobilitat i no surten de la cel·la, i un tercer és a l’infermeria. Fra Antoni, l’infermer titulat, fa unes setmanes que és fora del monestir cuidant la seva mare malalta. Són diversos els monjos que tenen els pares grans i aprofiten els deu dies que tenen de vacances per visitar-los, en lloc de passar aquest període a la casa que tenen a Castellfollit, prop de Prades, i on hi van per torns a l’estiu, tot i que alguns requereixen més dies.

El monjo més jove de Poblet és fra Salvador, que té 37 anys i des dels 20 és a Poblet. En les últimes dècades, casos com el de fra Salvador s’han convertit en més escadussers i els monjos entren en edats més avançades. L’últim que va fer la professió solemne a Poblet és fra Joaquim, l’any passat, i ja havia complert 60 anys.

A Poblet no hi va haver monjos durant 105 anys, des de la Desamortització de Mendizábal el 1835 -que posava fi a 684 anys de vida monàstica- fins a l’arribada de quatre cistercencs italians encapçalats pel prior Giovanni Rosavini el 1940. D’aquella època encara queda amb vida fra Plàcid, que té 91 anys i va ingressar al monestir el 1947. Encara és més gran fra Josep, que té 94 anys i és a Poblet des del 1950, pocs mesos després que Rosavini deixés de ser prior.

“He intentat perdre la fe, però no ho he aconseguit”

Cada monjo de Poblet ha arribat de manera diferent a formar part de la comunitat cistercenca. El camí de l’actual pare prior -el número dos de la jerarquia de Poblet-, Rafel Barruè, és força particular i n’hem parlat amb ell. Fra Rafel actualment també és mestre de novicis i monjo hostatger. Nascut a Vila-real el 1966, el primer contacte amb Poblet el va tenir als 19 anys, quan hi va passar uns dies com a hoste amb un grup de joves de la seva ciutat, acompanyats per un capellà. “Un dels joves que venien, que era conegut meu, sí que volia ser monjo. Després d’aquells dies vaig dir als meus amics que si un dia em perdés l’últim lloc on m’haurien de buscar és a Poblet”, recorda somrient el pare prior.

Fra Rafel es va llicenciar en belles arts per la Universitat Politècnica de València i va fer diverses exposicions. Es va traslladar a viure a Barcelona, on va entrar a la borsa de treball de la Generalitat per ser professor de dibuix a secundària. Tornava a Vila-real als estius i per festes i es mantenia vinculat al grup de dansa. A Poblet hi passava cada any alguns dies a l’hostatgeria interna i es convencia -o això li semblava- que la vida de monjo no feia per a ell. Hi venia als estius o després de Setmana Santa, però un any ho va provar a l’hivern: “Ho vaig viure d’una altra manera. Van ser uns dies de glòria”.

Veia com els seus amics anaven perdent la fe i ell no. A Barcelona anava a missa entre setmana a l’església del Pi i recorda que el fascinaven les homilies del capellà i periodista Josep Bigordà. Va fer diversos viatges, com un al Brasil amb un grup d’amics en què van entrar en contacte amb indígenes de l’Amazònia. Però Poblet continuava en el seu pensament, tot i que no veia un senyal clar per entrar-hi com a monjo. Finalment aquest senyal el va notar l’any 1999, quan es va plantejar agafar-se un any sabàtic com a professor de dibuix i li van dir que llavors perdria el seu lloc a la borsa de treball. “Vaig decidir entrar com a postulant a Poblet el 4 d’octubre amb la idea de provar-ho i descartar-ho definitivament”, recorda.

“Portava dues maletes i els primers quinze dies no vaig obrir la més gran. Vaig tenir una conversa amb qui havia estat abat de Montserrat, Cassià Maria Just, i recordo que em va dir que hi ha dies de sol i dies de núvol. Primer veia els monjos com àngels amb ales i jo com un dimoni, després veia una mala resposta i els veia a ells com dimonis i jo com un àngel. Després vaig veure que no era una cosa ni una altra. Però buscava l’excusa per marxar-ne. Escrivia un dietari i després de l’estona de recreació en què havíem jugat al ping-pong i el parxís, el 3 de gener, vaig escriure: «Ja no ho suporto més». Però després de vespres me’n vaig oblidar. Al març, després d’uns exercicis espirituals, vaig decidir vestir l’hàbit l’1 de maig. L’11 de juliol de l’any següent vaig fer la professió temporal i, al cap de quatre anys justos, la professió solemne”, recorda.

Es va llicenciar en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma el 2009 i s’ordenà sacerdot el 2010. Els primers anys al monestir va continuar pintant i fent exposicions a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Va ser nomenat prior de Poblet el 20 de març del 2016. Com a prior s’encarrega de coordinar les tasques de manteniment del monestir i de suplir l’abat quan no hi és. A més, és mestre de novicis i ara està fent temporalment un altre cop d’hostatger.

“Els monjos tenim les nostres debilitats, els defectes de fàbrica que deia l’abat Maur, però es tracta de complir la regla de sant Benet i fer-ho amb ganes. Jo no m’imaginava que pogués tenir una vida tan maca com la que tinc ara. He intentat perdre la fe, però no ho he aconseguit. Fins i tot l’any abans d’entrar a Poblet em vaig matricular a ciències religioses a veure si ho aconseguia”, explica. El pare Rafel avisa que, encara que des de fora no ho sembli, la vida d’un monjo de Poblet no és gens rutinària: “Cada dia és diferent. No saps mai què passarà”. I no perd el somriure.

L’aposta per la sostenibilitat mediambiental del monestir

En els últims anys el monestir de Poblet s’ha convertit en un referent pel que fa a la sostenibilitat mediambiental amb l’aplicació de mesures per a la reducció del consum energètic i l’ús d’energies renovables dins del recinte monàstic.

L’artífex d’aquesta aposta ecològica és l’antic prior de la comunitat i actual número dos de l’orde del Cister a escala mundial, Lluc Torcal, i tot comença el 2009 amb la declaració conjunta dels monestirs cistercencs de Catalunya (Poblet, Solius, Vallbona i Valldonzella) a favor del respecte a l’aigua i la terra. Una d’aquestes mesures a Poblet és la instal·lació de plaques solars, una actuació que es va haver de fer amb molta cura perquè les plaques fotovoltaiques no siguin visibles des de l’exterior, com demana la Comissió de Monuments. Recordem que Poblet és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de l’any 1991.

Es va optar, doncs, per instal·lar-les a la teulada d’una de les torres, protegides visualment pels merlets. Posteriorment s’han instal·lat altres plaques solars en altres punts del recinte monàstic, sempre vetllant perquè no fossin visibles, com al terrat del Palau de l’Abat. En total hi ha quatre espais amb plaques solars. “A l’estiu pràcticament som autosuficients amb les plaques solars. A l’hivern hi ha més consum i hem de recórrer al gasoil”, comenta l’abat de Poblet, Octavi Vilà. També disposen d’una caldera que funciona amb closques de fruits secs.

Buscant finançament

També s’ha actuat en les conduccions d’aigua, renovades per deixar les pèrdues que patien gairebé a zero. Els residus orgànics de la cuina es descomponen amb microorganismes i es poden aprofitar com a fertilitzant per a l’hort que cultiven els monjos per al consum propi, amb la qual cosa s’ha eliminat l’ús d’adobs sintètics. El monestir també ha col·laborat amb l’Ajuntament de Vimbodí i Poblet en la col·locació de plaques solars al sostre del poliesportiu municipal.

El pròxim projecte que tenen previst impulsar és el cobriment del pàrquing per als visitants que hi ha a l’entrada del monestir, ja que a l’estiu el sol cau molt fort. Damunt de la coberta s’hi instal·larien plaques fotovoltaiques. “Estem buscant finançament per al projecte i també estem a l’expectativa de canvis legislatius per poder lliurar a la xarxa l’excedent d’electricitat”, explica l’abat de Poblet, Octavi Vilà.

Ser un projecte cultural amb un compromís amb la sostenibilitat, el medi ambient i el respecte pels recursos naturals és un dels objectius del Programa Cosmos Poblet, que pretén desenvolupar tota una sèrie de projectes i actuacions integrals en tots aquells àmbits que afecten la vida del monestir, i que suma mesures mediambientals, actuacions socials i propostes culturals. L’abat recorda que l’aposta mediambiental té una raó espiritual: “Si la creació és obra de Déu deixada a la cura dels homes, no la podem destruir i hem de conservar-la perquè puguin gaudir-ne les generacions futures”.

Autosuficiència

La regla 66 de sant Benet diu que “el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir”. Això ho va escriure sant Benet de Núrsia al segle VI, i 1.500 anys després l’inspirador de la manera de funcionar d’un monestir cistercenc possiblement hauria escrit mesures d’autosuficiència energètica i sostenibilitat mediambiental com les que impulsa des de fa uns anys Poblet, que està situat enmig d’un paratge natural d’interès natural (PNIN).

En els seus inicis, als segles XI i XII, l’orde del Cister s’instal·lava en terrenys despoblats, aïllats i amb condicions difícils de vida. Poblet n’és un exemple clar, ja que quan el va fundar el comte Ramon Berenguer IV a mitjans del segle XII feia pocs anys que havia deixat de ser terra de frontera entre cristians i sarraïns. L’abat recorda l’impuls cultural i econòmic per a la zona i punts més allunyats que va representar la construcció del monestir, amb granges que s’estenien per diferents punts del país, inclosa la Catalunya Vella.