NEWSROOOM

L’emergència nacional

AQUESTA DIADA VAIG tenir el privilegi de ser convidada a fer la glosa institucional a la meva ciutat. Per desgràcia, el nostre país està en hores baixes. En molts moments sento que l’única cosa que vincula la Catalunya d’avui amb els meus mites, tret de les tradicions i expressions folklòriques i, òbviament, la terra física que trepitgem que no han pogut manllevar-nos ni esborrar o falsejar, és el català. Quan penso en Ramon Muntaner, l’únic cronista de tota l’Europa medieval que fou pròpiament el cronista d’una nació, narrador de les gestes de Jaume I i Pere el Gran –l’anomenat “hereu de Catalunya”, de tal braó, prestigi i carisma que tots uns Shakespeare, Dant i Bocaccio se’n feren ressò a les seves obres–, recupero una mica l’amor propi.

Em consola pensar que una cosa sí que la tenim en comú aquells catalans tan ferms i jo: parlem la mateixa llengua. La noble i bella llengua de Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Víctor Català, Mercè Rodoreda, Antoni Gaudí… Ara empobrida i en una situació de diglòssia cada cop més alarmant, però encara viva. Encara aquí, mil anys després desafiant tota calamitat, tota persecució, tot menyspreu i tota negligència pròpia. És el nostre orgull i promesa de futur i ha de ser la nostra guerra ara per mantenir-nos dignes de la història d’un gran poble. En això no valen excuses de mal pagador, perquè l’ús social del català depèn només de nosaltres. Només cal que una generació decideixi no transmetre més l’idioma i ja s’ha acabat per sempre. Mort el català, morta la nostra personalitat, que és la nostra fortalesa i resultat d’una llarga deixa de llibertat, tenacitat, humanitat i talent.

Per salvar-lo, qualsevol insistència és poca, hem de canviar les dinàmiques actuals i fer-lo imprescindible per a tothom i en tots els àmbits, amb l’autoestima i la determinació que es mereix. Mentre mantinguem aquesta llengua plena de mots absoluts a la mesura del nostre fer i sentir, la manifestació de la nació sobirana i capdavantera que somiem recuperar, podrem retornar a port algun dia. Com va dir Frank Gehry: “Quan tothom es prepara per al final, jo em preparo per al començament”. Preparem-nos per recomençar tants cops com calgui i salvem el català per tenir l’oportunitat de tornar a ser una terra rica i plena.