LA NOVA normalitat. Com una fantasia, tothom se la imagina però ningú té ni idea de com serà, ni tan sols ho sap qui la predica. Perquè la normalitat que ha de venir no serà igual per a tothom, com ja no ho era la que vivíem abans del coronavirus. Immersos i ben entretinguts en les fases del desconfinament, amb detalls contradictoris però amb un regust alliberador, tenim clar que algun dia aquesta “nova normalitat” arribarà. Ningú aclareix quan.
M’he disposat a imaginar-la i de nova no en té res. Més aviat és anormal. De fet, des de mitjan març tot és anormal. Primer tots tancats a casa amb un silenci eixordador al carrer, escoles tancades i comerços amb la persiana abaixada -alguns ara ja per sempre-, aplaudiments a les vuit del vespre, hospitals col·lapsats, sortir tan sols per llançar la brossa i anar a comprar amb recel, primer sense necessitat de tapar-nos la cara i després obligats a fer-ho. Tot ha estat i és anormal, incert, preocupant, cansat. I, malgrat que alguns tenim la sort d’haver tingut salut i mantenir la feina, sabem que la normalitat anormal serà dura i asfixiant per a molta gent a tots els nivells. Ja ho és ara.
I quina diferència hi haurà entre la normalitat d’abans i la normalitat postcovid? M’ensumo que molta i en negatiu. Ens espera una crisi més dura que la del 2008, i qui ens ha d’ajudar a sortir-ne té feina a fer política que aparentment ens beneficia, però molts dels seus esforços, no tots, són per recollir quatre vots més de cara a unes noves eleccions normals. Malgrat tot, vull ser optimista i repetir-me com un mantra que tot anirà bé, que d’aquesta ens en sortirem. Però és evident que alguns més que d’altres.
