Tot sobre el porró

VallsEl llibre El porró. De Poblet a Nova York. El llarg viatge de l’atuell català més universal fa molts anys que s’estava gestant. El seu autor, Josep Maria Rovira, és col·leccionista de ceràmica i objectes de cultura popular des de jove i entre el material que ha anat reunint compta amb una col·lecció de porrons. “A poc a poc em vaig anar interessant per aquest objecte i vaig començar a buscar informació. Vaig trobar que Joan Amades investigava en un llibre sobre els orígens i la catalanitat del porró”, explica Rovira, que afegeix que en les seves visites per museus d’arts decoratives del món trobava porrons i encara se li despertava més interès sobre el tema.

El llibre el va començar a escriure fa gairebé deu anys, recopilant informació de porrons que es trobaven en museus d’arreu del món. “De porrons n’hi ha al Metropolitan i al Corning Museum of Glass de Nova York, el Victoria and Albert de Londres, el Kunstgewerbemuseum de Berlín o l’Hermitage rus. Els trobava mal datats o mal identificats i en pocs hi deia que eren porrons sinó coses com recipient espanyol ”, assenyala Rovira.

El llibre comença a l’antiguitat, quan es bevia a galet amb elements com corns d’animal, i també parla d’objectes que feien servir els romans semblants al porró, però més petits i que es feien servir, per exemple, com recipients d’ungüents. A l’Edat Mitjana es perd el costum de beure a galet i Rovira determina que el porró neix en l’últim terç del segle XVII. “Amades i Gudiol no es van atrevir a afirmar-ho, però, després dels testimonis que he pogut trobar, com arxius notarials, podem dir que el porró és barroc i que en aquelles primeres èpoques tenia un ús mèdic i científic”, comenta l’autor del llibre, que apunta que fins a l’època de les Guerres Carlines el porró no es popularitza entre les classes més humils, ja que fins llavors el vidre era un material car, reservat només als més adinerats. És llavors quan la saviesa popular parla dels porrons liberals, que rajaven més, i els carlins, que ho feien menys.

L’època d’or del porró

“A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró”, explica Rovira, que també analitza en el llibre els grans centres de producció de vidre, que als segles XVII i inicis del XVIII eren Perpinyà i Mataró, i que després es van exportar a Mallorca i el País Valencià. Més endavant sorgeixen fàbriques de vidre a Manresa i a les Terres de Lleida, buscant la proximitat dels boscos amb l’objectiu de disposar de llenya, mentre que després cerquen bona connexió de ferrocarril per garantir una bona distribució, i és quan Vimbodí es converteixen un gran centre de producció.

La decadència del porró s’inicia als anys 60 amb l’aparició del plàstic, que desplaça el vidre gràcies a la seva resistència més gran, i la popularització del consum de vi embotellat contribueix a fer que el porró perdi terreny.

El llibre també dedica un capítol molt complet a la relació entre el porró i les arts. Rovira destaca la fascinació d’artistes com Picasso, Dalí i Miró pel porró i la inspiració que van trobar en aquest atuell. Les connotacions fàl·liques del porró les podem trobar, per exemple, en moltes obres de Picasso.

Publicista, director i promotor cultural

Nascut el 1958 a Cabra del Camp, a la comarca de l’Alt Camp, Josep Maria Rovira i Valls es dedica professionalment a la publicitat i ha col·laborat amb diverses publicacions. És coautor de llibres com La cuina dels encants (2007), Monestirs reials a la Catalunya Nova (2008) i Enric Adserà Riba. 50 anys de trajectòria artística (2012). És autor de la monografia Fra Jaume Gener, el gran lul·lista de Santes Creus, i la seva relació amb Pere Daguí i Joan Bonllaví, publicada per l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (2018). És el director de la revista Cultura i Paisatge a la Ruta del Cister, en què ha publicat nombrosos articles del 2005 fins ara. Rovira va ser un dels impulsors de La Ruta del Cister, que tres dècades després s’ha consolidat com una gran marca turística.