Les boles de la plaça
Sant Jaume
Si passeges per la plaça Sant Jaume i ensopegues amb el pessebre d’enguany, tapa’t les orelles. “No m’agrada gens, no s’entén” és la frase per excel·lència que se sent.
Em sorprèn que després d’anys d’art d’avantguarda encara es cregui que la qualitat de l’art es mesura en la seva comprensió realista. I encara em sorprèn més que no es dediquin cinc minuts a pensar, a intentar captar el missatge que se’ns vol transmetre amb aquesta reformulació del pessebre, que es pot entendre sense gaires esforços i no és més que una metàfora visual d’un poema de Josep Vicenç Foix.
I si no ho és, a mi és el que m’ha semblat, i és tan vàlid com qualsevol altra interpretació que se’n pugui fer, excepte la de la ignorància.
Trenquem amb les representacions tradicionalistes i donem la benvinguda al pensament crític!
ALBA DELGADO
BARCELONA
Som allà dalt
però també existim
Dissabte, 7 del matí. L’autobús d’Alsina Graells que va de Berga a Barcelona ha d’arribar a Navàs a les 7.04. No apareix fins a les 7.40 per una suposada avaria. Arribem a Barcelona amb 40 minuts de retard. A les 20.15 em disposo a tornar a Navàs. L’últim autobús d’Alsina Graells directe a Navàs és a les 20.00. L’única opció és agafar un Bages Exprés fins a Manresa que no surt fins a les 21.00. Quan arriba hi ha una cua quilomètrica i encara ha de fer dues parades més fins que surti de la ciutat. De Barcelona a Olesa hi ha 17 persones dretes, dues de les quals seuen a les escales. Una desena de persones no han pogut pujar i s’han quedat a Barcelona.
Dilluns, 6.19 del matí. Quan l’autobús Alsina Graells arriba a Navàs, ja va molt ple. A la parada de Sallent ja només hi caben 7 persones i l’esperen unes 20. Alsina Graells havia promès reforçar amb més busos les hores punta. No ho han fet.
Tot això en només tres dies. Cada dia, una odissea. Autobusos en mal estat, poc aforament en hores crítiques i intervals de dues hores sense cap bus que pugi cap a la Catalunya interior. No som de Barcelona, però hi anem cada dia. Alguns hi estudien, d’altres hi treballen. Ens llevem cada dia amb aquella càrrega feixuga de pensar que avui el bus potser no passarà, que potser haurem d’anar drets una hora i mitja o que tal vegada no podrem anar a la universitat perquè el bus va ple. I tot això havent pagat una T-mes de sis zones (150 €). Som allà dalt, però també existim.
XAVIER MAS-CRAVIOTTO
NAVÀS
Gats de carrer
Dissabte, 10 de desembre, un gos va atacar una gata d’una colònia de l’associació Gats de Gràcia, al carrer Torrent del Remei. L’amo del gos va decidir que la vida de la gata no tenia valor: no es va preocupar pel seu estat, no la va ajudar, no va avisar a ningú i senzillament va fugir. Potser creia que era una gata de carrer qualsevol i que ningú vetllava pel seu benestar.
Encara que els gats de carrer no tenen amo, a Barcelona, igual que en altres ciutats, viuen en petites colònies. Darrere d’aquestes colònies hi ha persones compromeses, voluntaris i associacions que esterilitzen els animals, els donen menjar, en tenen cura i els porten al veterinari sempre que ho necessiten. Això és un bé impagable per a la nostra societat.
Gràcies a Gats de Gràcia i a les altres associacions per vetllar pels gats de carrer de les nostres ciutats. Desitjo que la Kitty, que és com es diu la protagonista d’aquesta història amb la qual començava la carta, es curi tan aviat com sigui possible, i que l’amo del gos -si és que té ocasió de llegir aquest escrit- recapaciti sobre el que va fer.
ELISABETH ALONSO GAGO
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
