Un altre dret a decidir
Llegint al diari l’altre dia les pàgines sobre els avis que viuen sols i les persones que han d’estar pendents permanentment de tenir un vàter a prop vaig pensar que s’han d’arreglar moltes coses.
Una solució podrien ser edificis d’apartaments on les persones soles tindrien llocs comuns quan ho volguessin o ho necessitessin (menjador, sala de jocs), on podrien sortir a passeig amb qui els semblés, i tindrien intimitat en altres moments. I sempre pagant uns lloguers normals, no els preus de la majoria de residències, que no tothom pot pagar.
També seria hora de pensar que les persones que ja en tinguin prou de viure puguin decidir morir sense que ningú els hi recrimini. Morir amb dignitat. Diuen que tenim un estat laic, però continuem sota la influència de les normes i les lleis de la religió. Recomano veure dues pel·lícules que ofereixen plantejaments diferents, la canadenca Les invasions bàrbares i la francesa Amor.
Jo no tinc cap depressió i espero viure bé molt temps, però tinc ben escrit que, si la llei ho permet, m’apliquin l’eutanàsia si la demano.
En altres països europeus ja ho tenen ben legalitzat però aquí sembla que encara ens falta molt mentre tinguem aquest govern sota la influència de l’Església.
VALENTINA PONSA TARRÉS
MANRESA
Atenció a urgències
Sovint rebem denúncies de cobrament per l’atenció sanitària a urgències a persones en situació de pobresa, residents al nostre país sense targeta sanitària o fins i tot refugiats en tràmit de reconeixement de la seva situació. En molts casos l’atenció no arriba a produir-se perquè a recepció els comuniquen que la visita es cobrarà i aquestes persones marxen.
Sabem que per complir amb els compromisos nacionals i internacionals el departament de Salut ha creat un document de declaració responsable que ha d’omplir la persona tractada, pel qual el CatSalut es fa càrrec de les despeses a urgències d’aquells que no poden pagar. No hi ha justificació perquè els grans centres hospitalaris públics que atenen urgències no tinguin una recepció de tots els tipus d’eventualitats unificada.
Hi ha algunes raons que van més enllà de la manca d’empatia personal que es desprèn d’algunes de les àrees de recepció dels centres. Hi ha molta pressió assistencial, amb grans cues de pacients a urgències que afavoreixen tirar pilotes fora. I sobretot a la sanitat pública i a urgències les mutualitats patronals, ara o en el passat, han trobat la manera de treure profit d’accidents i malalties laborals, i les administracions dels centres han d’esforçar-se a reconèixer-ho i cobrar-ho.
Però això no ha d’impedir que davant de qualsevol demanda d’assistència es doni una informació correcta i es prioritzin les persones i les necessitats.
Creiem que els centres sanitaris públics han de col·laborar entre si i no competir, i que les instruccions i informacions que difonen han de respondre a un servei universal i integrat.
MARTA CARRERA PLANS
CAMPANYA JO SÍ SANITAT UNIVERSAL
El 2017 el ‘roaming’ hauria de desaparèixer
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va prometre que el roaming desapareixeria aviat al conjunt de la Unió Europea. Ara sembla que podria deixar d’existir l’estiu del 2017, però tampoc és segur. El que queda clar és que en una autèntica Unió Europea, en un veritable espai únic, de lliure circulació de treballadors, de mercaderies i serveis, el roaming és irracional. De tota manera, encara és més escandalós que a les zones transfrontereres, com passa entre les comarques gironines i la Catalunya del Nord, existeixi aquest autèntic aranzel / taxa oculta que incrementa molt la tarifa telefònica dels usuaris.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
