La vellesa
La vellesa arriba si un té la sort d’anar fent anys. Arribar-hi és un privilegi que en èpoques passades era més difícil. Un privilegi que accentua tant les coses bones com les dolentes de les persones i que fa que sigui una de les etapes més vulnerables per viure en molts casos.
Fa molts anys, fent enquestes per a un treball al barri de l’Eixample de Barcelona, em vaig adonar de quantes persones grans ocupaven molts pisos i de com moltes hi vivien soles. Totes em convidaven a entrar i m’oferien seure a la taula del menjador mentre anaven contestant. Quan penso en aquests estafadors que es fan passar per operaris del gas o d’altres empreses i que s’aprofiten de la vulnerabilitat de les persones grans, se’m fa molt més evident i denunciable la maldat de l’engany que cometen.
Si la nostra societat fos justa, l’edat avançada hauria de ser una de les més cuidades. Les minses pensions per a la majoria demostren que no és així, així com la invisibilitat que els dona la societat de consum. Pobresa i invisibilitat són l’única companyia diària de molts dels nostres ancians enmig de la seva soledat.
Es diu que se sap com és una societat per la manera de tractar les seves persones grans. Però en aquest moment tampoc es pot dir que tractem bé el proïsme si ens fixem, per exemple, en la resposta que donem als refugiats. No s’hi veuen gaires ancians. Segurament són els que s’han quedat a les zones de guerra o als camps de refugiats més pròxims.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
El meu amic Rawad
El Rawad, de Líbia, i jo vam iniciar un llarg procés burocràtic per obtenir el seu visat per poder-me visitar.
Després de recopilar curosament la documentació, de dos viatges a Tunis (l’ambaixada de Líbia ha suspès els seus serveis), de temps i de costos, li van denegar el visat. La resposta: un “Ho sento” i una carta explicant la falta de credibilitat dels seus documents i la incertesa del seu retorn cap a Líbia.
Enfonsat i sense entendre res (juntament amb la resta de libis presents), es preguntava per què un espanyol podia entrar lliurement al seu país a treballar, mentre que ell aquí no era benvingut.
Tot això em porta a reflexionar sobre el mal funcionament de l’ambaixada i el tracte a les persones que en depenen, la discriminació del nostre país cap a certes nacionalitats i l’opinió que tindrà el Rawad a partir d’ara sobre Espanya.
Pot semblar un cas aïllat amb conseqüències mínimes, però ¿amb quines podem enfrontar-nos quan això passa a gran escala?
ANNA MARIA SAMBOLA FIGUERAS
SANT JOAN DESPÍ
Percentatges en l’article de Vicenç Fisas
En un referèndum, si el sí treu més vots que el no, guanya el sí. Si el no treu més vots que el sí, guanya el no. Així és com han funcionat els referèndums del Quebec, d’Escòcia i d’Itàlia, per exemple.
En les últimes eleccions plebiscitàries els partits del sí van superar clarament els del no (48% a 39%). Demanar, com s’ha fet repetidament, que el sí superi el 50% dels vots emesos ja és ser força més exigent.
Tanmateix, a partir de les estimacions de la part de votants de Catalunya Sí que es Pot que són independentistes, és força plausible que si les plebiscitàries haguessin sigut un referèndum, el síhauria superat el 50% del vot emès.
Ara bé, la condició que esmenta el senyor Fisas en el seu article “Referèndum trampa i suïcidi?” (ARA, 4 de gener) -“assolir el 50% del cens electoral a favor de la independència”-és inusual i semblaria fins i tot dilatòria. Tenint present l’abstenció habitual, s’estaria demanant un 75% dels vots emesos a favor del sí!
JOSEP DOMINGO FERRER
VILANOVA I LA GELTRÚ
