El meu avi i la Model
Aquests últims mesos s’ha parlat molt del tancament de la Model. A alguns de nosaltres deixarà de fer-nos aquella basarda passar per davant de la presó. Aquest edifici té moltes històries que mai s’haurien d’oblidar, sobretot durant la postguerra. Una és la història del meu avi, en Josep Maria Mateu i Dalmases. Nascut a Igualada, sempre va intentar que la nostra llengua no només la poguéssim parlar sinó també escriure-la. Va ser col·laborador de L’Esquetlla de la Torratxa i d’ El Sol de Tous, del qual va ser el director durant els últims anys. Però la vida de totes les persones d’aquest país va canviar a partir del 1936.
Simpatitzant d’Esquerra Republicana i d’Estat Català, va lluitar a Bilbao i també va estar present a la Batalla de l’Ebre. Acabada la guerra, amb l’entrada dels nacionals, es va amagar fins que va ser capturat i portat a la Model. Allà convivia en una cel·la on tots els presoners eren de la seva ciutat i va veure com amics i coneguts eren afusellats. Al cap de poc temps de sortir-ne, va morir, als 45 anys, sense conèixer cap dels seus nets. Durant la dictadura de Franco, el meu pare ens va traspassar aquest amor per la llengua i per la nostra cultura.
Avui, aquell somni que va tenir el meu avi de construir un nou país democràtic, republicà, progressista, modern, on els nostres joves puguin desenvolupar la seva vida, està a tocar, i no hem de defallir.
DOLORS MATEU I OLIVÉ
IGUALADA
En defensa de la lactància materna
Quan fa un any vaig ser mare vaig emprendre una nova travessa. Des de llavors, navego cada dia en un mar de dubtes i aprenentatges plens d’amor infinit. I és en aquest procés que he descobert la lactància materna.
Poder alimentar el meu fill proporcionant-li les defenses que l’estan fent fort, mentre li ofereixo el confort que l’ajuda a créixer, està sent una experiència única que recomano plenament.
Al principi no és fàcil: ha de pujar la llet, i un cop en tens regalimes a totes hores. Fa mal, molt de mal, un dolor que et fa sentir mala mare. Però quan superes aquesta dura adaptació, els avantatges ho compensen tot, fins i tot els comentaris i les mirades justicieres. Són les reaccions d’una generació que per creure’s moderna va deixar de donar el pit. La feina i el progrés de la dona van robar el valor que tenia la lactància materna. Per contra, les àvies s’alegren de veure com crio el meu fill i valoren que, una generació després, tornem als orígens en nom de la modernitat. Ironies dels temps!
MARTA CATALAN TORAN
ARENYS DE MAR
Geografia i història
Soc una persona gran i encara recordo molt bé la geografia i la història que m’ensenyaven en l’època de la dictadura franquista al batxillerat. Catalunya no existia ni en aquells llibres ni en les explicacions de la professora, si de cas només d’esquitllentes i sempre en relació a Espanya.
Tot i que la bona pedagogia ensenya que cal estudiar aquestes matèries de manera concèntrica, començant pel propi carrer, barri o ciutat, i anar eixamplant cercles, tant pel que fa la geografia com pel que fa la història, llavors només ens ensenyaven la geografia i la història d’Espanya, i se saltaven olímpicament les de la nostra nació, Catalunya.
¿Com és que ara volen buscar raons als especialistes en ensenyament que han capgirat aquesta situació nefasta i l’han encaminat cap a una bona i necessària pedagogia? Ara fan aprendre als nois i noies les comarques catalanes i les seves institucions centenàries, com ara la dels comtats catalans, per posar un parell d’exemples.
Aquests individus no són pedagogs ni de bon tros, sinó polítics tendenciosos que ens volen mal.
MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH
BARCELONA
