Comptant manifestants
26 d’agost: manifestació contra els atemptats a Barcelona. Segons la Guàrdia Urbana, mig milió de persones omplen el passeig de Gràcia. Hi havia molta gent, però, des del principi (són moltes les manifestacions a què he anat, tant de minoritàries com de multitudinàries) vaig pensar que s’havia inflat la xifra en unes quantes desenes de milers, corria molt d’aire entre els manifestants.
11 de setembre: manifestació de la Diada. Segons la Guàrdia Urbana, un milió de persones formen una creu amb tot el passeig de Gràcia (des dels Jardinets fins a la plaça de Catalunya) i una distància més o menys igual del carrer Aragó. El tram on era, Bailèn amb Aragó, i els trams dels costats eren plens a vessar (no passava l’aire) i la gent desbordava l’espai pujant i baixant per passeig de Sant Joan, Bailèn, Girona, Bruc, Roger de Llúria... Sembla evident que si a l’agost n’hi havia mig milió, el dilluns 11 érem, pel cap baix, força més d’un milió.
Aquell matí l’alcaldessa de Barcelona, acompanyada per Pablo Iglesias i Xavier Domènech (els de la revolució permanentment pendent), va participar en un míting a Can Zam (mig buit, mig ple) davant d’unes dues mil persones. A la tarda no va aparèixer; devia estar comptant els manifestants, un a un, amb la Guàrdia Urbana.
JOAN XURIACH FUSTÉ
BARCELONA
Sense civisme
És cert que no s’ha de parlar sempre malament de les noves generacions. Tots coneixem aquella frase, que s’atribueix a Sòcrates i no estic segur que sigui seva, segons la qual els joves d’aquella època no guardaven respecte als més grans, no demostraven cap responsabilitat i semblaven incapacitats per passar a la vida adulta. Segurament és veritat que la crítica dels joves s’ha fet en totes les èpoques, però potser que s’hagi fet té un sentit, i per això vull cridar l’atenció sobre el fet que sovint al bus o al tram veig universitaris o adolescents que no cedeixen el pas ni, a vegades, el seient a la gent gran, que criden més enllà del que a la seva edat seria justificable i que escolten música amb el mòbil a tot drap sense atendre les queixes dels altres usuaris dels serveis públics.
Potser els joves sempre han sigut iguals, però potser en l’actualitat estem caient en una falta de civisme excessiva.
JOAN GARCIA
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
Omplint les urnes
El 19 de octubre de l’any 1947 es va jugar un partit de futbol a Sarrià entre la selecció catalana i la selecció espanyola. El resultat del partit va ser Catalunya 3 - Espanya 1.
Va ser la primera i última vegada que es va jugar un partit entre aquestes dues seleccions. En aquest partit, l’argentoní Andreu Català i Ballbona va marcar un dels gols.
70 anys després, l’1 d’octubre tenim un altre partit, en aquest cas a les urnes. I una altra vegada, hem de guanyar-lo, aquest cop omplint les urnes!
PERE SÁNCHEZ MUÑOZ
ARGENTONA
Càstigs
¿Però, per quins set sous el Govern de Madrid ens presagia tants càstigs? ¿Quin mal hem fet els que volem exercir el dret de votar? ¿I quin mal han fet o fan els que, seguint el criteri i la il·lusió d’una gran part dels ciutadans de Catalunya, organitzen el referèndum de l’1 d’octubre?
Per què hem desobeït el Tribunal Constitucional? Els càstigs per desobediències no els preveu cap bon pedagog. El que miren els educadors és l’objecte de la desobediència, no el fet de desobeir. I si l’objecte de la desobediència no comporta cap mal, no hi ha falta que mereixi un càstig. I convocar un referèndum no és cap delicte i no mereix cap càstig.
MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH
BARCELONA
