Guanyar a Europa sense votar a Catalunya
L’1-O intentaré votar sí a la República Catalana però crec que fer-ho serà gairebé impossible. Hi aniré per convicció però també per reconeixement al govern de la Generalitat, que està defensant el dret a vot dels catalans fins a les últimes conseqüències.
Diumenge potser s’imposarà la força dels que no volen deixar que es voti però és un gran dia per mostrar la foto d’un país fent cua per votar a les portes (potser barrades) dels col·legis electorals. I és que, tant si es pot votar com si no, hem de millorar la caixa de ressonància a Europa i al món. Hem de quedar-nos amb el logo de la democràcia i de la llibertat en exclusiva (Rajoy fa dies que ho intenta) perquè el món ha de saber clarament que els uns volen votar i els altres ho volen prohibir.
No és gens fàcil, certament, però és necessari incrementar la internacionalització, la projecció i el suport exterior al Procés. Precisament perquè Europa no vol soroll, el que no s’explica no existeix i nosaltres, com el fiscal Maza, tenim pressa.
MARIÀ MARTÍ
BARCELONA
‘Temps difícils’
Faig meu un títol d’un llibre que no he llegit. Crec, a més, que és un llibre que he perdut, però que em vaig comprar un dia convençut que el llegiria. Ara de sobte em torna al cap, després o abans de veure-l’hi a la senyora que tinc al davant, uns peus, o més ben dit uns dits dels peus, que es retorcen i es tanquen sobre ells mateixos, com inquiets. Aixeco el cap i, mentre el vagó es mou, m’adono que els perjudicats d’un nerviosisme que sembla instal·lat des de fa temps en aquell cos tornen a ser els dits, aquest cop els de la mà, condemnats per les dents blanques a desaparèixer lentament. (Com molts de nosaltres, que mosseguem, esquincem o roseguem alguna cosa per canalitzar un no sé què que no sabem exactament d’on ve, o que pensem que ve d’aquí però ve d’allà.) Sigui com sigui, en girar el cap, una dona que mira per la finestra dona copets amb la mà a la barra de ferro que té al costat, i m’invita a pensar exactament en el mateix. Són temps difícils, concloc com si tingués no sé quin poder o capacitat definitòria i/o una posició privilegiada. Temps difícils per estar tranquil. I surto del metro, amb un pas apressat, tot recordant on tinc el llibre.
ROC COSTA
SANT JUST DESVERN
Desig
Davant dels esdeveniments recents, fa dies que barrino d’enviar la meva opinió al diari. Veritablement jo crec que som en un moment crucial de gran envergadura. El poble respon d’una manera magnífica, amb serenitat davant les provocacions a què està sotmès. Però passen els dies i hi haurà un moment que la incertesa ja no tindrà raó de ser: o caixa o faixa; i aleshores és difícil de preveure fins on pot arribar el govern espanyol. Jo, que ja tinc uns quants anys (86), penso que tothom tindrà seny i les coses se solucionaran d’una manera civilitzada. Si no fos així, seria una llàstima que deixéssim perdre aquesta ocasió que ha donat una magnífica lliçó de com s’han de fer les coses. I jo desitjo que acabi amb una Catalunya lliure, per la qual fa tant de temps que lluitem.
NÚRIA TUBAU
BARCELONA
Blanc de pau
Senyor Rajoy, penso anar a votar amb un gran llençol blanc com a senyal de pau -l’estelada ja la porto al cor-, i vull demostrar amb això que els catalans som gent pacífica i tolerant.
Si ens conegués bé, senyor Rajoy, sabria que Catalunya és un país tranquil i democràtic, on la violència sempre ha estat rebutjada per àmplia majoria. Però crec que vostè, amb tots els respectes, encara no ens coneix prou, i cregui’m que ho lamento.
ANNA MARIA MUNTADA
GRANOLLERS
