Publicitat
Publicitat

CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 08/10/2017

Qui és que té por?

Arribats a la tensió i la complexitat que estem vivint els catalans i catalanes que creiem en un futur millor, ens hauríem de preguntar realment qui ha de tenir por. A simple vista sembla que el poble català, que lluita per una república democràtica i justa, hagi de viure amb la por de tornar a veure accions com les del diumenge 1 d’octubre. Sembla com si en cada acte de llibertat d’expressió estiguem atemorits esperant que vinguin a buscar-nos, com si es tractés del mític “A por ellos ”...

Però potser és l’estat espanyol qui ha de tenir més por. I la por que els envaeix seria la “justificació” de tot el que fan i faran, tot i que jo soc partidària que la violència i la incoherència mai són justificables. Potser la por neix del fet que una Espanya sense Catalunya no és gaire sostenible. Neix de veure que ens estan perdent. I el que no saben és que, per molt que una part de catalans ja tinguessin desenvolupat el sentiment de voler marxar, són les accions opressores de l’Estat les que estan animant milers de catalans a voler un futur millor. I aquí és Espanya qui hi perd, i sobretot ho fa en valors.

Mentre Mariano Rajoy i el seu rei i partit exigeixen renunciar a la DUI (sense proposar diàleg ni cap alternativa), amenacen d’aplicar el 155 i volen garantir la (falsa) democràcia utilitzant la força... el president Puigdemont es dedica a demanar diàleg i negociacions. Així doncs, gràcies, president, gràcies, Catalunya, per demostrar-me a mi, a la comunitat, a l’Estat i, en definitiva, al món qui juga aquí un paper democràtic i qui lluita pacíficament. Així doncs, més que mai no perdrem; la democràcia i els valors que demostra el poble català sempre guanyaran davant l’estat opressor que intenta dominar la revolució dels somriures i la il·lusió.

REGINA RIGAU

MATARÓ

Mesura i civisme

Després de la repressió i de la vulneració de drets, impròpies d’un estat democràtic, és l’hora de regalar una mica de seducció, si encara és possible. Com a mínim, valorar seriosament una mediació (internacional) que impulsi finalment un diàleg real en un pla d’igualtat. No hauríem d’abdicar d’això. Tampoc d’un debat serè, reposat. Soló, ja en la Grècia arcaica, recomanava la mesura, la moderació. L’excés i l’amenaça eren rebutjats. Els polítics, per exemple, n’haurien d’aprendre. Sobretot quan parlen, justament, de proporcionalitat.

M’agradaria veure també respecte i cordialitat per part de tothom envers les persones que no pensen com nosaltres. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar qui opina diferent. Hem de condemnar els insults i tota mena d’intolerància, vingui d’on vingui. Catalunya és plural, els matisos són múltiples. La convivència no es trencarà de cap de les maneres. Això significaria la nostra pitjor derrota.

Així que, més que mai, intel·ligència, concòrdia i tranquil·litat. El Piuet, el Silvestre i companyia, convidats d’excepció en aquests dies “tumultuosos”, ens donaven humor, tendresa, empatia i enginy. És a dir, qualitats que convé cultivar. Tot plegat amb una mirada crítica necessària. En aquests moments cabdals, doncs, siguem dignes d’actituds cíviques i democràtiques.

DAVID SERRADOR

VIC

Sobrepassant els límits

Estem vivint una situació de malestar i preocupació. Ningú assimila el deplorable escenari al qual hem arribat. I hi ha límits que no s’haurien d’haver creuat. La política pot provocar tensió entre familiars i amics amb gran facilitat. És impensable que, per culpa de la falta de diàleg entre uns quants, les nostres relacions amb amics i familiars hagin de veure’s afectades. És trist però cert. Una simple foto o text enviat entre nosaltres pot arribar a ofendre algú, i, d’aquesta manera tan ingènua, la teva opinió sobre algú pot veure’s perjudicada. En el cercle dels nostres éssers estimats, el nostre posicionament cap a la qüestió catalana i les seves reaccions hauria de ser insignificant, però lamentablement no és així. Aquest fet és el que ens hauria d’entristir més i fer pensar a tots. ¿La política hauria de traspassar els límits de la família i els amics? Entre tots, no deixem que els traspassi.

IGNACIO GALCERAN

BARCELONA

Discursos dignes a les xarxes

“Estem vivint moments molt greus per a la nostra vida democràtica”. Un cop citada l’única part que trobo lícita del discurs del monarca, ja puc proclamar que els veritables discursos els estem trobant a les xarxes. Estem vivint una revolució digna del segle XXI, en què milers de perfils s’expressen i redacten sentiments, fets i desitjos. Obro Facebook cada dia i hi llegeixo molta més comprensió de particulars que de l’Estat o de Sa Majestat.

No podem deixar de banda tots els rumors i fal·làcies que fan de la xarxa un espai convuls, però podem sortir al carrer i veure com diferents banderes passegen agafades de la mà i pengen fotos rient. Podem veure com nosaltres el diàleg ja l’hem establert, com genera debat i acumula “M’agrada”, i que es tracta d’un únic punt de vista que ens ignora.

ALBA VIÑALS

ARENYS DE MUNT

Vergonya

Les imatges de la violència contra els ciutadans em tornen al cap una vegada i una altra. Com pot ser que la indignació no sigui unànime en tots els racons de l’Estat? Ara hem sigut nosaltres, però tingueu en compte que el problema és estructural: no en tinc cap dubte.

JOAN GARCIA

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

Jo no podria dormir

Miro algunes de les gravacions de l’1 d’octubre que corren per les xarxes socials. Estic esgarrifada.

Cossos de “seguretat” de l’estat espanyol, ¿us sentiu orgullosos de la vostra actuació? ¿Aquesta és la manera que teniu de defensar la llei, de defensar el poble? No ho puc entendre.

Sento ràbia, indignació, impotència, por, tristesa, dolor. Molts sentiments, moltes emocions, de les quals em quedo amb la tristesa, una profunda i molt dolorosa tristesa. No ho puc entendre.

Quant d’odi, quanta ràbia descarregueu sobre un poble indefens, sense armes, que només té la pretensió d’expressar-se a través d’unes urnes. Ho mostren les imatges. Com es pot negar tanta evidència? No ho puc entendre.

¿La visió d’aquestes imatges us deixa indiferents? ¿Penseu que és proporcional? ¿Podeu dormir tranquils? Jo no podria dormir. No ho puc entendre.

Escric aquestes paraules i sento un dolor físic al cor. Haig de parar. Després de veure-us actuar així, no ho puc entendre: jo no puc dormir.

MONTSERRAT FARO

GURB

Ressaca reial

Més de 48 hores es van fer esperar les paraules del rei Felip VI. Monàrquics o republicans, tots estàvem pendents de com reaccionaria davant del que va succeir a Catalunya diumenge. A mi, personalment, em va decebre.

Crec que amb els 23 anys que tinc mai havia vist un discurs tan agressiu ni que utilitzés un to tan desafiant dirigint-se a ciutadans. No va mencionar en cap moment la imatge que Espanya va donar, ni la violència que els catalans vam patir, ni els més de 800 ferits que van provocar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Al contrari, va parlar de la unitat d’Espanya, de la deslleialtat que els polítics catalans van mostrar i de la seva conducta irresponsable.

M’hauria agradat que ell, com a cap d’estat, condemnés la violència. Per a mi el seu discurs va arribar tard i malament. Jo m’esperava molt més, no va estar a l’altura. Jo volia sentir-me orgullosa d’ell, veure que algú podia posar seny a la situació, però un cop més he de dir que els catalans ens sentim sols, i això es va demostrar amb la cassolada, que, al contrari que el rei, va arribar una hora abans.

ARIADNA TORRENT

BADALONA

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT