La conveniència de la llei
El president del govern espanyol declara que només dialogarà amb Puigdemont si aquest torna a la llei. Tinc la sensació que no he estat vivint en aquest país durant els últims anys. ¿O soc jo l’única que ha sigut testimoni dels intents de diàleg per aconseguir un pacte fiscal o una consulta vinculant o una reforma de la Constitució o un referèndum pactat per poder seguir dins la legalitat?
LAURA CASADO
BARCELONA
Peres amb pomes
No vull passar per tonto, ho sento. Diumenge, segons la Guàrdia Urbana, hi havia 350.000 persones a la manifestació per la unitat a Barcelona. Està bé. La mateixa font diu que surten un milió de persones l’Onze de Setembre. Són dades de participació en esdeveniments determinats. Molt bé, també.
Però que es puguin comparar, aquí sí que no. No. Això només seria possible si en restéssim la gent que ha vingut de fora, tots. Anteriors convocatòries sense persones de fora de Catalunya sí que han donat xifres molt constants i conegudes.
Un exemple: si la Vall d’Aran volgués la independència i els partidaris es manifestessin a Viella per demanar-ho, el nombre de participants només es podria contrastar amb el de contraris a aquesta opció del mateix territori.
Si gent de Girona, Barcelona, Tarragona i la resta de Lleida anéssim a Viella a una manifestació en sentit contrari, els prendríem per tontos a ells, i algú faria aquest mateix escrit aclaridor.
JAUME RIGOL
TONA
Això comença a fer por
No entenc com en un país democràtic i pacífic com Catalunya es pugui arribar a crear un estat de mala maror com el que creen els unionistes. Discursos plens de d’odi, mentides, agressivitat en les paraules i amenaces constants. Mario Vargas Llosas titlla els independentistes de colpistes, i aquí l’única que ha pegat és la policia espanyola. Em sorprèn que sent premi Nobel de literatura no fos capaç d’enrecordar-se de tres noms en un discurs de tres minuts. El que sí que em va quedar clar és que el premi Nobel de la pau no l’hi donaran. Parlen de majoria silenciada quan els independentistes ja fa dies que volem que el no s’expressi d’una manera democràtica, a les urnes, esclar, no cridant a posar Puigdemont a la presó. I ara surt Pablo Casado, del PP, amenaçant el nostre president d’acabar com va acabar en Companys. Apallissat i afusellat? ¿Aquesta és la seva democràcia? Els socialistes, no gaire lluny d’aquestes tesis, també hi aporten el seu granet de sorra, amb Alfonso Guerra demanant la intervenció de l’exèrcit si és necessari i Josep Borrell incapaç de demanar diàleg fent de pont amb l’Estat. Ningú a l’altra banda demana diàleg o mediació. L’estat espanyol és com un toro tocat de mort, que fa les últimes embranzides abans de caure abatut. La impunitat amb què actua fora de tota democràcia comença a fer por. I els catalans això no ho podem permetre, ara ja només tenim una via.
JOSEP FARRERA
SITGES
Ajudar des d’Espanya
En l’editorial de l’ARA “ Keep calm i unitat” s’aconsella a la societat catalana, i especialment als seus representants polítics, mantenir la calma, recalcular de nou l’estratègia i sumar forces per preservar la cohesió social i política.
I jo em pregunto: què podem fer els espanyols no catalans a banda de manifestar-nos a la Puerta del Sol, votar Podem en les pròximes eleccions generals i mirar de contrarestar el boicot als productes catalans? Ja sé que votar Podem és un risc en l’àmbit econòmic, però jo personalment estic disposat a passar 4 anys de dificultats a la grega per aconseguir un referèndum pactat per a Catalunya. Com s’ha dit moltes vegades, això no va d’independència: va de democràcia.
ANTONIO DÍAZ
MADRID
El referèndum tenia raó de ser
He vist milers i milers de manifestants pels carrers de Catalunya demanant la participació en el referèndum convocat per la Generalitat. Si escoltaves una mica, la majoria es possessionaven a favor del sí ; als del no, no se’ls veia pràcticament enlloc. El diumenge 1 d’octubre centenars de ciutadans es van aplegar a les portes dels col·legis electorals per votar. La irrupció de les forces de l’ordre (desordre, diria jo) van intentar evitar que la gent pogués votar. La resposta va ser extrema violència a tort i a dret tot i el pacifisme dels presents. El dimarts dia 3, la població de Catalunya va fer una aturada de país per rebutjar les patacades, agressions i ferits del diumenge dia 1 i, hores després, novament milers de ciutadans d’arreu de l’Estat van tornar a sortir al carrer sense ensenyes ni banderes, vestits de blanc, per demanar seny i diàleg. Després van ser els partidaris de la unitat d’Espanya els que cridaven pels carrers.
Polítics, no ho heu sentit? ¿No hauria sigut més fàcil autoritzar el referèndum? Es vota, es fa el recompte i es comencen a dictar mesures en relació als resultats. S’hauria evitat malgastar diners públics, molt patiment físic i moral , molts esforços i massa violència... i tot plegat per què?
PILAR PORCEL
SABADELL
Carta d’una docent a Alfonso Guerra
Hi ha persones que amb el pas del temps canvien o canvien les seves actituds. Algunes potser modifiquen la percepció que tenen de les coses; d’altres, amb el pas dels anys, adquireixen l’experiència, la maduració que els fa viure amb el seu entorn amb la capacitat reflexiva que fins i tot els permet comprendre allò que mai s’havien proposat entendre. No és pas el seu cas, senyor Guerra...
Sembla que vostè no només no ha adquirit aquesta maduresa contemplativa i reflexiva sinó que, a més, ha perdut la memòria. Fa pocs dies, en la seva intervenció a Onda Cero, va afirmar que les escoles i centres educatius de Catalunya fa 40 anys que estan controlats per un professorat sectari que es dedica a adoctrinar el seu alumnat de manera feixista, a la manera d’Adolf Hitler i les seves joventuts hitlerianes. Amb aquestes afirmacions, senyor Guerra, vostè em va insultar, em va agredir i, per això, ara deixaré de parlar de vostè per parlar-li de mi.
Sap?, jo soc catalana per obra i gràcia del Caudillo de España. Soc d’aquella generació que va néixer a Catalunya perquè els feixistes van assassinar o perseguir els seus avis. Soc filla i neta d’aquells andalusos que van aconseguir refer la seva vida lluny d’una Andalusia sotmesa als terratinents falangistes, que van crear una llar en una terra que es va haver de refer de la repressió franquista i que van col·laborar en la creació de l’escola pública catalana a finals dels anys 70. Una escola pública, senyor Guerra, que va comptar amb un consens polític i social en què van participar la majoria de famílies proletàries vingudes d’Andalusia i que va ser un model sorgit d’una decisió democràtica.
Sap?, jo soc d’aquella generació nascuda el 1970 que no vam ser escolaritzats en català, que encara vam patir mestres franquistes, que vam créixer en plena Transició, que vam passar por la nit del 23-F i que vam viure l’entusiasme dels nostres pares el dia que vostès, els del PSOE, van guanyar les eleccions. Soc d’aquella generació que, mentre vostè arribava a ser vicepresident del govern, treballàvem per estudiar a la universitat.
Com li deia abans, senyor Guerra, ahir em va agredir, però no només a mi... Ahir vostè va escopir sobre la memòria de tots els morts en mans del feixisme espanyol; va insultar tots els pares i mares que han col·laborat en la construcció d’un model educatiu consensuat; va agredir diferents generacions de professionals de l’educació que, des de l’any 1975, han treballat perquè l’educació a Catalunya sigui sempre garantia de la transmissió i consolidació dels valors propis d’una societat democràtica.
Vostè, amb la seva actitud bel·ligerant, no és ningú per situar-me, a mi i a tots els meus companys de professió, a la mateixa altura que els assassins del nostres avis. Vostè, protagonista del primer cas de corrupció del govern socialista, no pot acusar-nos de desenvolupar des de les escoles un moviment prefeixista. Vostè, que justifica les càrregues policials contra els nostres conciutadans, no pot acusar-nos a nosaltres de ser menyspreables.
I és que vostè, senyor Guerra, no ha canviat: continua vivint de l’agressió verbal, de la mentida injuriosa, de la difamació injustificada... Perquè potser vostè ha oblidat que un dia va exercir de socialista, però nosaltres recordem que, en realitat, no ho va ser mai. Avui, amb els seus dictats injuriosos, vostè s’associa a l’extrema dreta espanyola. Nosaltres, el professorat català, continuem treballant per al nostre poble. Passi-ho bé, senyor Guerra!
MARIBEL GÓMEZ
ARENYS DE MAR
