Així sí, president
Diàleg, diàleg i més diàleg. Gràcies per entendre i expressar el que ara més que mai Catalunya i la seva ciutadania necessiten. Un espai per a la paraula, per al debat i per a una sempre necessària sensatesa política que vostè ja ha demostrat en un moment històric.
MARTA COSTA
TERRASSA
Ens n’hauríem sortit!
Veritablement no sabem totes les cartes que té el Govern per declarar la independència i, al mateix moment, demanar al Parlament la suspensió d’aquesta independència. Mai hi havíem estat tan a prop! Som independents en standby. Potser sí que ens haurien fet la vida impossible i haurien deixat Catalunya a la misèria, però Catalunya té els catalans, que ho superem tot, només cal mirar la història. Ens n’hauríem sortit. I tant! Aquest coitus interruptus m’ha deixat destrempat.
JORDI MOTLLÓ
BARCELONA
El poder dels professors
Soc a batxillerat, i no aguanto aquesta actitud. Són professors, no? No entenc perquè no aprofiten l’ocasió per incitar al diàleg a les aules, proposar debats, siguin de la banda que siguin, i si no triar una banda oposada per donar més joc. M’és igual quina posició política tinguis: sincerament, només et vull perquè em transmetis coneixements o me’ls despertis. ¿Creuen que abstenir-se de la situació en què vivim és millor que posicionar-se en una banda? No t’hi posis, però pressiona perquè els futurs votants discuteixin amb els seus ideals. Després dels últims esdeveniments poden observar com la societat catalana serà plena de votants actius; som una societat que, quan ens toquen la democràcia, ho aturem tot. I tot és tot. No pot ser que en els espais de coneixement més fonamentals es negui una cosa com la construcció i el procés d’un nou país.
Entenc que l’aprenentatge de les assignatures va molt bé per després sobreviure a la societat i tenir una bona vida econòmicament, però, si no entens la societat, ¿quin paper hi tens? ¿Simplement produir sense moure la línia del progrés social? Crec, de vegades, que els professors no saben el poder que tenen amb les seves classes, paraules i discursos. Estan cultivant a llarg termini la societat del futur, per això mateix crec que deixar aquest paper tan important a gent que obviï coses com la pròpia política és un error i un escàndol.
JOAN RADRESA
TORROELLA DE MONTGRÍ
El joc d’estirar la corda
Tot el que està vivint Catalunya i Espanya en aquests dies sembla un joc de nens, encara que la diferència és que aquest és molt perillós. Rajoy en una punta de la corda i Puigdemont en una altra, volent demostrar qui és el més fort, a veure qui aconsegueix estirar més. Del que no s’adonen, per no dir que fan veure que no ho saben, és que estan fent el ridícul davant de tot el món. Estan arrossegant tota la població al fracàs i no falta gaire perquè la corda s’acabi trencant de tant forçar-la, i aleshores ens afecti a tots.
MARTA COSTA
TERRASSA
La por sempre ens quedarà al cos
Més d’una setmana després de l’1-O, cada cop que passo per davant de la caserna de la Guàrdia Civil del meu poble un calfred em recorre el cos. Quan els veig sortint d’allà amb el seu uniforme i pujant al cotxe em poso nerviosa. Totes les imatges de l’1-O em passen ràpidament pel cap. Soc incapaç de mirar-los amb fredor i pensar que no tothom és igual. Tinc por. Em fan por. No em sento protegida. Em molesta la seva presència i m’incomoda.
Aquests fet han marcat un abans i un després. Molts catalans no els podrem tornar a mirar mai més com ho fèiem abans. La por sempre ens quedarà al cos.
MARIONA MARRUGAT
GAVÀ
