Qui són els nacionalistes?
L’hivern del 2006 un registrador de la propietat, lector habitual del Marca, va començar en terra espanyola una recollida de signatures en contra del nou Estatut de Catalunya, que havia de ser referendat al juny per una majoria de ciutadans de Catalunya. Va recollir quatre milions de firmes partidàries de l’Espanya singular, monolítica i monolingüe. La que, en paraules del poeta, menysprea allò que ignora.
Aquesta acció va ser l’inici d’una conducta innoble contrària a les aspiracions de formar part d’un estat fonamentat en el reconeixement i el respecte a la nostra manera de ser. Una conducta indigna, del tot coherent amb la ideologia del partit del lector del Marca, que no va votar la Constitució l’any 1978, aquesta Constitució de la qual avui s’omple la boca.
Qui sembra recollides electoralistes de signatures recull una desafecció que creix cada dia més d’una ciutadania que vol anar-se’n d’aquesta Espanya que no l’accepta tal com és, que sempre va en contra dels seus pacífics i legítims interessos col·lectius.
Avui encara ens fem algunes doloroses preguntes: qui va començar?, nosaltres obliguem els espanyols a ser catalans?, els forcem a sentir-se catalans?, qui són els nacionalistes?
JOAN BETRIU I MIGUEZ
BARCELONA
República Catalana feminista
A l’espera del que passi, hem de tenir clar què volem, per què lluitem. Si tenim l’oportunitat de formar un estat des de zero, volem repetir els errors del passat? Ara que lluitem per un nou estat, ens serveix aconseguir-lo a qualsevol preu? De què ens serviria tenir un estat propi si els qui governen són els mateixos, si juguem amb les mateixes normes, si no canviem res? Per què no voler-ho tot quan ara està tot per decidir?
La República serà feminista o no serà. Un país d’igualtat per poder innovar. Si no, per què independitzar-nos? Per ajudar uns quants i que la resta segueixi rebent? Quan tenim l’oportunitat de tornar a començar, és per fer-ho bé.
ANDREA CASTILLO
SANT BOI DE LLOBREGAT
#JoTampoc
“Si has estat assetjada sexualment o agredida escriu #MeToo com a resposta a aquest tuit”. Així començava la campanya contra l’assetjament sexual. Més de 68.000 respostes. Aquí, una més: #JoTambé. Jo també he aguantat mirades lascives d’un cap que més d’un cop em va dir “que era seva”. Jo també he aguantat tocaments a la discoteca d’homes que s’obren pas com si fos un control policial. Però això s’ha acabat. Proposo canviar el #JoTambé per #JoTampoc. Perquè jo tampoc penso tolerar-ho més.
I ara, només ens queda reflexionar sobre la funció d’aquesta campanya: ¿una via per alçar la veu? Crec que afrontant la realitat d’una manera tan directa ens hem fet sentir una mica més, però ¿què passa després de quedar-nos afòniques?
LAURA GRANDE
BARCELONA
Entre la por i la il·lusió
Potser aquests dies us trobeu cansats, decebuts, desesperançats. I és que aquest camí, des del dret a decidir, és llarg. Ningú ens va dir que seria fàcil. I, a més, som en el moment més crític.
Cal confiar en els nostres polítics (ja hi haurà temps per repassar la lliçó) i també en nosaltres mateixos: si ens mantenim units, ens sorprendran els resultats. Ara ja no trobarem cap replà per descansar. No pararem fins al final. Em deia fa pocs dies un polític català que no ens podem ni imaginar que mesquí que pot arribar a ser el govern de Madrid, capaç de tot perquè té molt a amagar, i molt a perdre.
No podem mostrar defalliment. Sempre des de la pau i el respecte. No tenim la força del poder, és cert. Però tenim el que cal: la força de la raó, i, com hem demostrat els últims set anys, tenim la complicitat col·lectiva per defensar-la.
XAVIER OROZCO
CARDEDEU
