Ànims, Egipte
Divendres va tenir lloc una massacre a Egipte. Un grup de terroristes van fer explotar una bomba en una mesquita, i diversos homes armats van obrir foc contra la gent que intentava fugir de l’explosió. Hi va haver molts morts. És la pitjor tragèdia que ha viscut Egipte.
L’única cosa que sento davant aquesta desgràcia és la impotència i la frustració de veure com ens destruïm els uns als altres. De pensar que tota aquella gent havia anat a viure un dia més de les seves vides i creien que tornarien a veure la seva família. Quantes vides haurem de perdre per adornar-nos que la violència no porta enlloc? I el que més em preocupa de tot: s’acabarà algun dia?
ANAÏS APARICIO
BARCELONA
Teatre a Wad Ras
El 24 de novembre, com cada divendres, vaig anar a la presó de Wad Ras a llegir, parlar i riure una estona amb les noies que hi són en presó preventiva i que volen practicar el català. “Avui no hi ha classe”, em va dir molt contenta una d’elles mentre una altra m’agafava de la mà i em portava a la sala d’actes. “Fem una obra de teatre”, em va aclarir una altra noia.
Doncs sí, les noies havien preparat una obra, pensada, escrita i interpretada per elles mateixes, amb música i projeccions que representaven els diferents escenaris. Actuaven una quinzena de noies que feien papers masculins i femenins. En sortir a l’escenari, les que feien d’homes van produir un esclat de rialles entre el públic. El tema de l’obra, evidentment, era la violència de gènere. L’obra s’acabava amb un missatge molt clar: “No callis, no tinguis vergonya, tu no ets la culpable, denuncia els maltractaments”. Segur que moltes de les espectadores es van sentir identificades amb la protagonista, que pateix maltractaments físics i psicològics.
Ho van fer tan bé que em van emocionar. “Bravo”, vaig cridar. Quan van baixar de l’escenari, vinga abraçades. Es respirava amistat, comprensió i escalf. Va ser aleshores quan, sentint aquell escalf físic i moral, vaig pensar en Jordi Sànchez, que precisament aquell mateix dia havia dit que a la presó hi passava fred. I l’ombra de la tristesa em va envair el pensament.
ALEGRIA JULIÀ
BARCELONA
Missatges masclistes contra el masclisme
“Denuncia. Hi ha sortida. Talla a temps. Actua. Truca al 016. Rebel·la’t. Sigues forta. Sigues valenta”. Prou. ¿I si comenceu a deixar que siguin dones amb perspectiva de gènere les que dissenyin aquestes campanyes? ¿I si deixem d’interpel·lar la víctima? ¿I si deixem de culpar la dona per no haver reaccionat a temps? ¿I si fem eslògans com “Si fas sentir malament la teva parella i després la culpes ets un maltractador i aquesta és la pena de presó que compliràs”? No és la dona la que ha de canviar la seva actitud respecte a la violència de gènere. Apel·leu als homes perquè deixin d’exercir aquest tipus de violència i així, en un futur idíl·lic, cap dona els haurà de denunciar, escapar-se’n o trucar al 016.
PAULA FORNELLS
BARCELONA
0,20 € a canvi de vida
Hi ha notícies que segueixen alegrant-me, fent-me sentir que l’ésser humà encara pot actuar des de l’ètica i l’amor, de manera desinteressada i socialment responsable. És Antoni Bassas qui ha aconseguit que ho pensi, entrevistant una persona que ha lluitat per trobar la cura al pian, una malaltia que afecta moltíssimes persones a Papua Nova Guinea i que avui tenen una esperança, una cura. És l’azitromicina: una pastilla de 20 cèntims és capaç de frenar el pian. Davant d’aquest descobriment, l’OMS s’ha proposat erradicar la malaltia arreu del món. Si cada persona donés 0,20 € a l’any, milions de persones podrien curar-se. Reflexionem-hi.
MIREIA BALLESTER ROMAN
GAVÀ
