El llaç com a símbol de llibertat
Quan crèiem que ja no hi podia haver més repressió del govern d’Espanya, anuncien la prohibició d’un símbol de solidaritat amb qui ha estat empresonat injustament. ¿És un color una amenaça per a ells? Quan un color es transforma en “il·legal” en un país on representa que la democràcia el defineix, ens hem de plantejar fins a quin punt hi ha una dictadura emmascarada en el concepte de democràcia. Com més repressió hi hagi, més actes pacífics hi haurà per erradicar-la. Han aconseguit que el color groc sigui el color de la llibertat, el més maco del món.
IVET GALÍ
TERRASSA
De comuns, només el nom
Els comuns estan en contra de tothom i no volen compartir res amb l’espai polític nacional del nostre país. Els comuns no perdonen a Puigdemont el seu caràcter burgès: no volen una burgesia nacional com la que tenen els altres països europeus. Tampoc no volen saber res d’ERC: segons ells, és massa de dretes, i això ho tapa amb el seu caràcter nacional. Així que les classes mitjanes i menestrals catalanes, segons els comuns, no la podem votar. Quant a la CUP, si bé no la poden avançar per l’esquerra, li retreuen la seva consciència de país. Aquesta consciència la inhabilita, segons ells, per representar les classes menestrals i populars dels qui vivim aquí.
Els comuns, de fet, no tenen res en comú amb ningú, perquè, contra el que el seu nom diu, no tenen communio, és a dir, sentit de la comunitat, del que és compartit. Per això són uns comuns molt seus, molt peculiars i molt propis. Això, propis més que comuns. Com que els falta el sentit de pertinença a una comunitat, la idea amagada d’aquesta formació política és: “No podem fer res en comú”.
JOAN BETRIU
BARCELONA
Dones lluitadores
Quan parlem de la violència de gènere sembla irreal que es donin tantíssims casos al nostre voltant i no ens n’adonem. Dones que amaguen cops sota el maquillatge, llàgrimes en somriures forçats. Que ho fan per protegir els seus fills o a elles mateixes, per les conseqüències que pot tenir dir la veritat. Arribats a aquest punt, tots hauríem de prendre consciència i actuar davant de situacions masclistes. Donar suport a totes les dones que no són capaces d’allunyar-se de masclistes que no les valoren i les tracten com objectes sense cap valor. Canviar el silenci per la denúncia en veu alta, la por d’aquestes lluitadores per ganes de viure.
MIREIA BALLESTER
GAVÀ
Com estalvia el sistema sanitari públic
El 27 de novembre la meva mare, de 84 anys, va ser operada de pedres a la vesícula a l’Hospital de Bellvitge. Estava ingressada a l’Hospital Sant Joan de Reus, perquè viu a Alforja, i va ser traslladada a Bellvitge en ambulància. Un cop recuperada de l’anestèsia, la van tornar a pujar a l’ambulància per anar cap a Reus. Tant d’anada com de tornada, va anar en una ambulància compartida, cosa que no seria cap problema si no fos perquè, acabada d’operar, va haver de fer un viatge que és d’una hora i vint minuts pel camí més recte en gairebé el doble de temps i patint els nombrosos sotracs de les vies urbanes. I és que l’ambulància havia d’anar deixant altres pacients que s’havien anat a fer alguna prova a Bellvitge (i que estaven asseguts, com jo, i no estirats i masegats, com la meva mare), i va haver de fer tota una ruta pel Penedès amb les corresponents bandes rugoses de l’entrada i sortida de cada poble: una odissea infernal per a ella. Per sort, al cap d’uns dies ja era a casa, però al mateix hospital ens van dir que si hagués tingut un postoperatori més adequat, amb repòs total, com correspon, segurament hauria pogut marxar un dia abans. ¿Així és com estalvia el sistema sanitari públic?
VICTÒRIA RODRÍGUEZ CAMPOSO
ALFORJA
