Quin preu posem a la cultura?
Avui dia és freqüent sentir que els adolescents no ens interessem per la cultura, que tenim altres prioritats i que passar la tarda en un museu no és una d’aquestes prioritats. És una generalització que en alguns casos està molt allunyada de la realitat.
Hi ha molts factors que condicionen aquest presumpte poc interès, i, si bé no és el més important, el preu que actualment hem de pagar per entrar a la majoria de museus de Barcelona influeix notablement en la decisió d’anar-hi o no. Malgrat que hi ha alguns descomptes gràcies al Carnet Jove o carnets d’estudiant, són insignificants en la majoria de casos.
No seria just obviar el fet que en moltes ocasions, un diumenge al mes, l’entrada és totalment gratuïta per a tothom als museus. Però creieu que amb això n’hi ha prou?
Penso que pel sol fet de ser estudiants hauríem de disposar d’iniciatives i ofertes gratuïtes per entrar als museus. Potser això no faria que els museus s’omplissin de gent jove que de sobte adquireix un interès per la cultura, però seria una bona aposta de cara als joves que sí que aprofitaríem aquesta oportunitat.
GISELA BOADA
GAVÀ
Tot esperant Godot
En el meu camí cap a la República Catalana em trobo uns vells amics, companys de viatge republicans. Es diuen Vladímir i Estragó. Els pregunto què esperen i ells em diuen que esperen una tal República Espanyola. A continuació m’interesso pel temps que fa que l’esperen. Em responen que molt de temps. Segons sembla, algú els diu cada dia que, tot i que allò que esperen no arribarà avui, segur que arribarà demà.
Els demano si volen fer el camí amb mi. Davant dels seus dubtes, sense pretendre convèncer-los de res, els reconec que és un camí incert, com qualsevol altre camí inexplorat, però que prefereixo caminar que esperar. Em comenten que per aquest mateix camí que jo faig hi ha passat gent que ells no voldrien com a companys de viatge. Jo els dic que cadascú tria els seus companys de viatge, i que per això els invito a compartir-lo amb mi. Però els dic que si no volen venir hi aniré sol, sense rebutjar la companyia ocasional d’altres caminants, encara que no siguin companys de viatge.
De sobte apareix algú que els comunica que allò que esperen no arribarà avui, sinó demà. Llavors, el Vladímir li pregunta a l’Estragó; “Què, ens en anem?” I l’Estragó li contesta: “Sí, anem-nos-en”. Però cap dels dos es mou.
Jo continuo el camí, que fa pujada i comença el crepuscle.
JESÚS VEIGAS
BADALONA
Què és odi?
¿Les manifestacions pacífiques són expressions d’odi? Carai! ¿Demanar a la gent que es manifesti pacíficament és fomentar l’odi? Carai! ¿I debatre a les escoles la repressió policial de l’1-O, també? Carai! ¿Un senyor recollint milers de firmes contra l’Estatut no és fomentar l’odi? Carai! ¿Empresonar gent pacífica com els dos Jordis no és odi i és justícia? Carai! ¿Empresonar governs per complir els acords parlamentaris no és odi i és justícia? Carai! ¿La violència policial contra els que volien votar no és odi i és justícia? Carai! ¿Cridar “ ¡A por ellos! ” és llibertat d’expressió i no és manifestació explícita d’odi? Carai! ¿Enviar milers de policies per reprimir els catalans no és odi? Carai! ¿Que la fiscalia els ajudi a afinar el que a ells els interessa políticament no és odi i és justícia? Carai! ¿Voler desmantellar mitjans de comunicació catalans no és odi i és justícia? Carai!
Segurament aviat ens diran que les porres policials eren fetes de cotó fluix.
NARCÍS BANCHS
GELIDA
