Les pensions no poden esperar
El futur de les pensions apareix boirós. Fa uns dies l’OCDE advertia que el 2050 hi haurà 77 jubilats per cada 100 habitants; es tracta d’una equació impossible. Urgeixen solucions a curt termini, perquè sufragar-les amb crèdits és un pegat. El govern descarta un impost finalista per sostenir el model. Hi ha respostes més eficaces que encomanar-ho tot a la fiscalitat. Pedro Sánchez ha fet una mena de proposta, com que ho paguin els bancs. Immediatament han sortit les respostes: amb aquest sistema només es cobriria el 13% de les necessitats. El problema comença a preocupar-nos a molts que hem cotitzat -els últims anys el màxim- durant gairebé cinquanta anys.
JESÚS DOMINGO
GIRONA
Desigualtat sistèmica
Lamentem contínuament els milions de víctimes de les guerres, els milions de refugiats de països exhaustos per la destrucció i l’explotació, els milions de persones sense feina o amb sous porqueria, els molts jubilats amb pensions indecents i les moltes persones sense sostre... Mentrestant, les seixanta persones més riques del món posseeixen el mateix que la meitat de la població d’aquest mateix món. Mentrestant, l’any 2017, les cinc-centes persones més riques del món van augmentar més de quatre cops la seva riquesa. ¿No n’hi ha per fer-se antisistema?
HENRY ETTINGHAUSEN
LA PERA
Èpica i estètica
La molt coneguda afirmació que va fer Miguel de Unamuno “A los catalanes les pierde la estética ” me l’ha repetida cordialment un amic que ha vingut a passar les festes de Nadal a Barcelona. Específicament, aquest amic feia referència a les ben organitzades i massives manifestacions protagonitzades per la ciutadania catalana en aquests últims mesos.
Tot i acceptant que l’estètica del civisme i l’ordre han sigut els principals elements que han protagonitzat totes les manifestacions i mobilitzacions que hem fet, he ampliat explicacions al meu amic respecte a l’estat d’ànim de la gentada de les manifestacions, que obeïa a diversos elements i motivacions: en primer lloc, el sentiment íntim catalanista, l’èpica de la història del país i també, com a afegit necessari, l’estètica que s’oferia a la resta del món a través de tots els mitjans de comunicació.
Ètica i estètica han produït a Barcelona espectacles cívics que, en temps de pau, seran difícils de superar. Un poble, un país, una nació que aspira a fer que sigui respectada la seva diferència.
JAUME V. MUNTADAS
SANT ADRIÀ DE BESÒS
Europa què fa?
Ja fa massa temps que Europa, o, més ben dit, la Unió Europea no dona la talla, almenys des del punt de vista humà! D’una banda, hi ha el problema de la immigració, que ja fa anys que dura i no hi ha cap sensació que es vulgui resoldre adequadament. De l’altra, sobre el problema entre Catalunya i Espanya jo era un dels que pensaven que el fet de formar part de la Unió faria que tot anés diferent i no utilitzessin la força... però ja vam veure que ens van ocupar el port, i Europa, callada. Però el pitjor, per a mi, deixant de banda la violència contra els que anàvem a votar pacíficament el dia 1 d’octubre, és aquest silenci sobre els polítics catalans empresonats indecentment, perseguits i amenaçats. No entenc res. Ara sí que comprenc els anglesos que han votat per fugir d’aquesta enganyifa. No tot són els diners! O sí? Malament rai qui pensa així per aconseguir la seva llibertat personal i de país.
ALBERT ALTÉS
VIC
