Sacrificar Puigdemont
Des del govern central i les files unionistes ens volen fer creure que si no tenim govern és per culpa de les picabaralles entre els partits independentistes en la seva lluita pel poder.
Es pot ser més cínic? Qui té bloquejada la investidura és el PP i els seus afins amb la seva negativa a acceptar el candidat presentat pel Parlament, és a dir, Carles Puigdemont. El que fan ara ERC, JxCat i la CUP és trencar-se les banyes per trobar una solució que ho faci possible.
A la senyora Sáenz de Santamaría li sembla molt fàcil sacrificar a un catalán, com diu ella. ¿No li sembla prou sacrifici els que viuen a l’exili, empresonats, amb llibertat sota fiança o amb el patrimoni embargat per haver comès el “delicte” de complir el que portaven en el programa electoral?
A més, suposant que s’escollís un altre president, de què els serviria? ¿Encara no han entès que el Procés no va de persones sinó d’ideals? Què es pensen que faria el proper president? Doncs continuar endavant, que és el mandat que va sortir de les urnes el 21-D. I aleshores, què faran? ¿Una altra tanda de gent a la garjola i més 155?
I així fins quan? ¿Fins que tinguin els dos milions i escaig de catalans que voten independència tancats? Reconeguin d’una vegada el resultat de les eleccions que vostès mateixos ens van imposar i desbloquegin la investidura del president.
GEMMA CEREZO PUMARIEGA
BARCELONA
¿De debò hem de tornar enrere?
Ara hi ha moltes veus que diuen que hem de recuperar l’administració autonòmica perquè els mals que provoca el 155 al país són devastadors. Però en aquest raonament hi ha una cosa que em xoca: si hem d’anar a recuperar l’administració autonòmica és perquè els que ho defensen creuen que el camí que ens va dur a lluitar per la independència arran de la sentència contra l’Estatut del 2010 era un camí errat. Com pot ser que molts d’aquests que ara ho veuen tan clar s’apuntessin a aquell camí que va menar a l’1-O? Jo, que com molts altres vaig seguir aquell camí convençut que la via autonòmica no duia enlloc davant l’actitud cada vegada més tancada de l’Estat, veig amb perplexitat que ara es vulgui tornar a aquella via que havíem quedat que era una via morta. A més, si aquella via era morta entre el 2010 i el 2014 en què tot discorria dins dels “canals constitucionals”, ¿creieu de veritat que la tornada a aquella via amb uns canals constitucionals totalment rebentats per la deriva regressiva, judicialitzadora i venjativa pot servir absolutament per a res? No ho entenc.
JORDI PLAIÀ
BARCELONA
Són molt perversos
Que aquesta setmana passada, a l’Ajuntament de Barcelona, Ciutadans i el PP votessin en contra de l’acostament dels presos polítics catalans a presons catalanes no em va sorprendre, donada la seva ideologia política i el menyspreu a què ens tenen acostumats cap a tot el que fa referència a Catalunya, però que també ho fessin els del PSC ho trobo d’una perversitat que em supera.
Els que defensem l’opció d’una República Catalana, n’estic segur, mai us desitjaríem el tracte denigrant i pervers que vosaltres voleu infligir als nostres representants empresonats. L’odi i la venjança us enceguen.
Crec que ha arrelat en tots els partits polítics espanyolistes la idea que com més sorollosos i enardits patriòtics impulsors de l’“¡A por ellos! ” contra els catalans, més vots. I això és l’únic que us importa.
LLORENÇ SERRA
GIRONA
La natura, a la ciutat
Per a aquells que sou amants dels paisatges i sobretot del de Catalunya, us recomano que visiteu l’exposició fotogràfica que es fa al Pedralbes Center: On the road. Soc amant de la natura i del senderisme, i de vegades aquestes petites exposicions, que passen desapercebudes, són les millors.
Un grup de joves amants del senderisme han recorregut Catalunya creant una marca, Grans Reptes. Ara han volgut fer-se’n ressò amb fotografies perquè tothom hi participi, ja sigui fent senderisme o bé visitant l’exposició que es pot veure al Pedralbes Center.
PILAR GAZA
BARCELONA
Ens ho estan prenent tot i ningú se’n reponsabilitz a
Com hem arribat fins a la situació actual? Quan va començar, realment, a sortir tot de mare?
Quina és la responsabilitat que tenim des de Catalunya? (I no parlo només dels polítics que ens han dut fins aquí, sinó també de tots nosaltres com a ciutadans.)
Algu s’ho pregunta, realment? Que ens estan repriminint per totes bandes és claríssim. Que estem perdent molts drets adquirits i guanyats amb molt d’esforç a partir del setanta-cinc, també és molt clar (només ho posen en dubte els que odien el poble català, molts que ni hi viuen i, per tant, parlen des del desconeixement absolut però molts que sí que hi viuen i ho coneixen). És evident que els partits de la dreta espanyola continuaran l’escomesa, i no s’aturaran tan fàcilment... però nosaltres, ¿estem realment fent-ho bé quan mantenim l’absurda lluïta de banderes i l’estira-i-arronsa mancat de planificació?
Crec que és hora de reflexionar, de fer autocrítica d’una vegada per totes (necessària, primordial), veure on ens hem equivocat i tirar endavant d’una vegada. Que d’errors, malgrat que costi admetre-ho, n’hem comès uns quants. I tinc la sensació que ni PDECat ni ERC són capaços d’admetre’ls. I així, senyors, continuarem de cap al pou. I cada vegada més endins.
¿O és que no us adoneu que ens estan prenent la llengua i les institucions? Ens ho prenen tot!
JOAN TORT
BARCELONA
Segregació per llengües
Fer escollir entre classes en català o castellà és un autèntic atemptat contra la cultura. Parlar llegües aporta perspicàcia, ens millora els dots comunicatius, ens obre a noves oportunitats... L’escola catalana ens ha permès parlar al mateix nivell totes dues llengües. Ens ha permès parlar i aprendre el català, tot i que sovint, vagis on vagis, utilitzes moltes més vegades la llengua castellana que no pas la catalana. Als patis de les escoles se sent parlar molt el castellà, també als bars, quan algú se’t dirigeix al carrer , al metro...
Que tinguem la capacitat de parlar dues llengües és un mèrit, un avantatge. És evident que el problema el tenen els que pensen que estar escolaritzat en català és un obstacle per a ves a saber què. Matar la llengua és la manera de matar una nació, el seu tret més distintiu, allò que fa un poble únic i diferent. I ho volen fer començant pels més vulnerables: la mainada. L’any 2012 ja vam dir: Wert, el català no es toca. Haurem de tornar-ho a dir amb més força que mai, ja que ens controlen, ara com ara, des de Madrid amb el seu acceptat, amat, apreciat, benvist, benvolgut, car, dilecte, preuat article 155.
JAUME RICART
BARCELONA
En record d’en Jaume Botey
Ha mort en Jaume Botey. No cal remarcar la seva trajectòria, que ja ha quedat reflectida als mitjans de comunicació. Personalment el vaig tenir de tutor quan cursava sisè de batxillerat als Escolapis de Balmes. Posteriorment vàrem coincidir a Can Serra en plena dictadura: una etapa de lluita no violenta i constant proposta. Després el temps ens separà. Fa poc, però, ens vàrem retrobar. Va ser abans d’aquest estiu en un dinar sorpresa que li vàrem organitzar una colla d’amics que havien coincidit a Can Serra. A aquest dinar el seguiren d’altres presidits pel seu somriure constant. Tots aquests records em serveixen de consol en la immensa tristor d’aquests moments. Vaig tenir la impagable sort de poder conèixer i estimar un home extraordinari del qual vaig aprendre a pensar i a reflexionar i que em va portar al compromís i a lluitar per un món just i solidari. La mort és una mala jugada; persones com en Jaume no haurien de morir. Però en realitat no ha deixat ni deixarà d’existir; la llavor que ha sembrat durant la seva vida ha donat i seguirà donant fruits d’esperança i camins oberts per treballar per aquest nou món que ell tant desitjava.
JOAN SIMÓ
SANT CUGAT DEL VALLÈS
