L’odi al català també és delicte?
Arran de l’aplicació de l’article 155 i per falta d’arguments reals, l’odi és ara el gran protagonista. Sacsejats per la voràgine de despropòsits, ara li ha arribat l’hora al català. L’objectiu és desmuntar un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, un sistema inqüestionable pedagògicament i, a més, avalat per uns resultats acadèmics contrastats.
Davant d’aquest monumental disbarat instigat pel PP des de fa anys i ara també per Ciutadans amb una fixació malaltissa, voldria que alguna veu autoritzada em digués si l’odi al català també es considerarà delicte, i, si és així, quines accions legals s’emprendran. Malgrat aquestes demandes, estic segur que es farà una excepció atenent a interessos d’ordre superior i que no es procedirà a cap mena de càstig.
Senyors i senyores del PP i de Ciutadans: la immersió lingüística i la normalització mai han sigut un problema, ans al contrari, han afavorit la cohesió social d’un país que es caracteritza per la seva capacitat d’acollida i pel respecte a totes les llengües. La llengua, qualsevol llengua, és cultura, i la cultura, qualsevol cultura, és un factor determinant del grau de civilització del país.
JAUME FARRÉS
OLESA DE MONTSERRAT
De què volem
protegir els nens?
Diumenge vaig anar amb les meves filles a visitar l’exposició del fotoperiodista Manu Brabo, guanyador del Pulitzer el 2013.
Abans d’arribar a la sala, encara a l’ascensor, una senyora em va advertir, gairebé renyant-me, que l’exposició no era per a nens. A l’entrada, la vigilant de seguretat també m’ho va dir i em va deixar clar que si les nenes entraven era sota la meva responsabilitat. I esclar que sí, soc la seva mare. I sí, van entrar.
L’exposició retrata els principals conflictes bèl·lics del Pròxim Orient. Ens mostra la guerra. Sense filtres. La guerra un dia qualsevol, potser un diumenge qualsevol, com el nostre.
Les nenes miraven les fotografies, algunes (molt poques) les van evitar, feien preguntes i fins i tot van reconèixer imatges que havien vist abans en algun diari. Van entendre que tot allò era veritat, que els nens de les fotos eren de veritat, que les flors enmig de la batalla eren de veritat…
Què és el que no podien veure les meves filles? ¿La fotografia d’uns nens mirant un cadàver? Quin contrasentit… L’horror és en aquell costat de la fotografia, no en el nostre. Són aquests nens que miren un cadàver els que no haurien d’haver estat mai allà.
Gràcies per les teves fotos, Manu.
SHEILA AGUADO
BARCELONA
Cànons de bellesa inabastables
L’entorn social és el gran determinant de la imatge corporal. Sembla que el problema que nens i joves tenen amb el seu cos és fruit de cànons de bellesa socialment acceptats i que porten a una insatisfacció amb el propi físic. La societat actual valora la persona humana per l’aparença externa, i no pel seu interior. La preocupació pel cos, ben anomenada “culte al cos”, provoca estereotips de bellesa que estan basats en models irreals o que són inabastables per a l’individu que els valora, sigui infant, adolescent o adult.
La publicitat i els mitjans de comunicació són factors molt importants que contribueixen a difondre aquests prototips de bellesa. Per això la família pot crear un ambient saludable ensenyant-los a valorar-se per com són, no per com els agradaria ser. Un altre factor significatiu en l’educació tant personal com a través de l’escola seria guiar-los per ser crítics davant la publicitat enganyosa.
CRISTINA CASALS
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
