Un atac a la societat catalana
D’acord amb l’ideal franquista de l’uniformisme lingüístic, cultural i social, i amb l’excusa de salvaguardar els drets de les famílies a escollir la llengua vehicular a l’escola, es pretén suprimir la immersió lingüística, base de l’èxit del sistema educatiu català. Al darrere, la voluntat de destruir el capital educatiu i social que suposa la nostra escola.
Construir-la ha requerit anys i ha calgut superar prejudicis per poder transmetre que l’aprenentatge de les llengües uneix i no separa. Centenars de mestres vinguts de fora de Catalunya van formar-se en català convençuts que la llengua seria el vehicle de cohesió a les escoles i que era un deure democràtic i de dignitat retornar a l’escola catalana el que se li havia sostret per la força. Igualment, la majoria de famílies d’orígens espanyols diversos i més tard vingudes de fora de l’Estat han contribuït decididament a bastir l’escola que ens enorgulleix avui. Han calgut més de trenta anys per fer de l’escola catalana un fet normal. El neofranquisme desacomplexat que abraça el club del 155 considera que la llengua catalana ha anat massa lluny. Aquestes maquinacions obsessives de l’Estat s’acompanyen del silenci eloqüent de la intel·lectualitat espanyola, que s’oblida de les seves responsabilitats civils i democràtiques. És un silenci còmplice de l’atac contra la nostra societat. No es pot governar contra la societat. Una societat, la catalana, que ha tingut la intel·ligència col·lectiva d’apostar, de manera persistent, per una escola oberta, participativa i democràtica, en què l’objectiu primordial ha sigut mantenir la cohesió social al voltant de la llengua catalana, avui patrimoni de tothom.
FRANCESC DE GISPERT
BARCELONA
Un record per a Jaume Botey
Des de divendres passat, quan ens vam assabentar de la mort de Jaume Botey, la trajectòria de la seva vida ha aparegut als mitjans de comunicació i també entre les persones que vam tenir la sort d’haver compartit amb ell hores de treball i reflexió.
Vaig conèixer el Jaume el 1996, a la Universitat Autònoma de Barcelona, on impartia classes d’història als estudis d’educació social. A mi des del primer dia em va sorprendre la seva professionalitat en l’exposició dels temes, també l’autoritat que desprenia -que no autoritarisme-: quan començava a parlar es feia el silenci absolut i tothom se l’escoltava amb atenció.
En aquells moments no sabia res del seu camí polític, social i cristià. Aviat ho vaig saber i va resultar que teníem persones amigues i conegudes en comú, la qual cosa va propiciar que em sentís encara més identificada amb la seva manera de fer i de ser.
Com a professor ens va explicar la història i la diversitat de les cultures des d’uns àmbits i contextos completament nous per a nosaltres, i les seves exposicions ens feien més pròxims a les realitats socials a través dels fets històrics. Vaig constatar que va remoure la consciència de moltes persones joves, que van assumir fer les pràctiques pròpies de la diplomatura aprofitant les seves vacances d’estiu per anar de voluntàries a programes de solidaritat de Nicaragua i altres països de l’Amèrica Central. Encara recordo algunes noies que em van comentar que el Jaume havia sigut un referent perquè tinguessin una nova visió del món.
Jaume, estic contenta d’haver-te conegut com un professor admirable i també per haver pogut compartir amb tu tant conferències i xerrades de caràcter social com un cristianisme renovador. Segur que has estat ben acollit a la Casa del Pare-Mare, com deia Pere Casaldàliga.
MONTSERRAT GRAU
RUBÍ
