Dies foscos per a la llibertat d’expressió
Són dies foscos per a la llibertat d’expressió a Catalunya i, també, a Espanya.
En poques hores coneixíem que s’havia condemnat el raper Valtonyc a tres anys i mig de presó, que s’havia retirat l’obra Presos políticos en la España contemporánea de l’artista Santiago Sierra a ARCO i que s’havia segrestat judicialment el llibre Fariña, del periodista Nacho Carretero.
També hem vist que sortia a la llum l’informe anual d’Amnistia Internacional, que en l’edició d’enguany denuncia el desgast dels drets de llibertat d’expressió i reunió, així com l’ús excessiu de la força a Espanya.
Sembla mentida que hàgim retornat a aquells dies grisos on l’àguila onejava a totes les banderes i la repressió i la censura eren el pa de cada dia. La censura viscuda actualment sí que té precedents, però en un passat al qual no volem tornar.
Cal superar amb valentia la repressió i la censura, per avançar i per llegar uns valors, que avui en dia perillen, a les generacions següents, als nostres fills. No hem de deixar que aquests atacs es converteixin en habituals i que, a poc a poc, vagin minvant allò que durant tants anys ha costat començar a reconstruir: l’esperit democràtic i plural. Quan l’àguila torna a volar, cal mirar avall i seguir caminant.
ALEIX MERCADER I CARO
MALGRAT DE MAR
No és un delicte mentir davant la justícia?
Llegeixo a la premsa que el coronel de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos, que va coordinar el dispositiu de l’1 d’octubre, va negar al Tribunal Suprem que les càrregues policials de l’1 d’octubre existissin.
Els votants que van patir la càrrega menteixen, els que ho van veure menteixen, els metges que els van assistir menteixen, els múltiples vídeos existents menteixen. Fins i tot les organitzacions internacionals que protegeixen els drets humans i que ho han condemnat menteixen.
Però el coronel De los Cobos, contra tota evidència, diu que no va passar i ho diu davant un tribunal de justícia.
I jo em pregunto: ¿no és un delicte mentir davant la justícia? ¿El Tribunal Suprem acceptarà aquesta manifestació sense contrastar-la? ¿O per mantenir el “relat” (diguem-ne mentida) està tot permès?
TERESA CALVERAS
BARCELONA
Llengües: el model suís
Simpatitzants i no simpatitzants del règim franquista estan obsessionats a culpabilitzar les diferents llengües de les nacions i regions d’Espanya. Consideren cínicament que aquestes llengües són un perill per al castellà perquè faciliten la desafecció, i oculten que aquesta llengua és parlada per més de 560 milions de persones a tot el món i que llengües hispàniques com l’aragonès o l’asturlleonès estan a punt de desaparèixer. El sociòleg José Luis Álvarez fa uns dies, en un diari, arribava a proposar “ una reforma constitucional que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua ”.
Els espanyols que han tingut la sort de gaudir de dues llengües, en general, s’estimen el castellà i la seva literatura, malgrat que, durant molts anys, va ésser “ la lengua del imperio ”. Em costa d’entendre aquesta obsessió de molts compatriotes per esborrar del mapa aquestes llengües que també són espanyoles.
Si Espanya no vol perdre Catalunya en un futur haurà de canviar el xip en aquest àmbit i en alguns altres. El model a seguir és el d’un petit país centreeuropeu amb una situació lingüística semblant: Suïssa. Hi ha una llengua majoritària, l’alemany, però es respecten les altres llengües pròpies dels diferents cantons. Aquest és el model a seguir si no es vol ferir sentiments i abocar el país a una situació insostenible i pròpia dels règims autoritaris.
LLUÍS REY RIOCABO
BARCELONA
