El Parc de la Creueta del Coll
Vaig voler veure l’escultura monumental que hi ha al Parc de la Creueta del Coll i el vaig visitar entre setmana a primera hora de la tarda d’un dia fred però assolellat. Només d’entrar ja vaig haver de demanar al jove que portava el gos sense corretja que l’agafés. Em va demanar el perquè i li vaig dir que em feien por. Ho va fer dient-me que m’haurien de fer por els homes, no els gossos.
Quan li vaig preguntar per l’escultura de Chillida, el motiu de la meva visita, m’hi va acompanyar mentre m’explicava que just allà hi havia el llac on a l’estiu sempre es banyava. Enmig una gran plaça amb jocs per a nens se’m van aparèixer el llac i l’escultura penjant amb el fons de la muntanya. Vaig agrair al noi la seva amabilitat. No vaig poder gaudir gaire ni de l’escultura ni dels camins del parc, com tampoc de les vistes que, de ben segur, des de dalt es podrien tenir de tota la ciutat de Barcelona. El parc estava ple de gossos que corrien amb els amos a certa distància o, fins i tot, sense ells a la vista, impossible d’advertir-los a tots.
Em va sorprendre també una certa deixadesa i abandó al parc. La zona de l’aigua tenia residus de tempestes, igual que el terra dels camins. En general no es veia cuidat. Contrasta amb les cues que hi ha al costat, al Parc Güell. No crec que allà hi hagi aquest abandonament.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Confiar en els jutges?
Ja som molts els que percebem que certs jutges-i ja no parlem dels fiscals- semblen actuar com si fossin ninots del poder. Però els catalans sempre hem estat amics de la llei i l’eficàcia en la gestió: per això confiem en ells. L’única pega és que hauran de ser valents -i no calcular que “els congelin” la seva carrera futura- per mantenir la imparcialitat davant una estructura que sembla filodictatorial. Si atenen només als informes de policies conxorxats (i menyspreen les dades factuals), i a periodistes que odien i viuen a l’empara del poder, podrien perdre el prestigi que tenen i que encara els concedim. I un jutge que no és imparcial ni valent, ja no és legítim. Oi?
XAVIER SERRA BESALÚ
GIRONA
Les moltes contradiccions de l’estat espanyol
Si l’assoliment d’un estat independent sempre ha format part dels programes electorals dels partits independentistes, per què portar a la pràctica aquests compromisos electorals ara és delicte? Si quan ETA atemptava i matava civils, la política espanyola afirmava que es podia parlar de tot sense violència, lògicament també del dret a l’autodeterminació, per què en absència total de violència es nega la possibilitat de qualsevol diàleg amb Catalunya? Si en nom d’Espanya s’agredeixen vianants pel carrer (centenars de casos documentats), es desitja la presó i la cambra de gas als nostres representants polítics o es fa bandera de la repressió i el terrorisme d’Estat, per què s’acusa l’independentisme, caracteritzat pel seu pacifisme, de delictes que no ha comès mai?
La llista de contradiccions seria interminable. Instal·lat en la mentida, l’estat espanyol s’ha transformat en un monstre encegat de revenja i ferit de mort.
SALVI PARDÀS SUNYER
BARCELONA
L’art del no-res
L’any 2003 Santiago Sierra va revolucionar la Biennal d’Art de Venècia amb una acció que consistia a prohibir l’entrada al pavelló d’Espanya a tothom que no tingués la ciutadania espanyola. Enguany ha assolit el màxim protagonisme a Arco amb 24 fotos pixelades de presos polítics. El daltabaix i la vacuïtat de la cultura occidental han esdevingut un abracadabrant i incommensurable barret de rialles...
JORDI PAUSAS
PARÍS
