Lloguers desorbitats
¿Els sona la síndrome del riure nerviós de l’inquilí? És quan l’arrendatari s’adona que aviat expirarà el seu contracte de lloguer i de les conseqüències que comportarà.
Els preus dels lloguers a Barcelona s’han incrementat de manera extremadament desproporcionada els últims anys, una notícia esgarrifosa per als veïns que viuen en règim de lloguer.
Quan pensem en el terme desnonament ens venen al cap els casos més mediatitzats d’endeutament per impagaments d’hipoteques en l’època de la crisi de la bombolla immobiliària. Tanmateix, és el desnonament invisible el que actualment està prenent més força. Són famílies que treballen, que es troben amb una pujada desmesurada del preu del lloguer i que es veuen indefenses davant del propietari. L’amalgama de por, incertesa i desemparament legal comporta la resignació silent de l’inquilí, que ha de renunciar a casa seva. Aquesta situació es tradueix en efectes nefastos en la salut física i mental dels afectats. Sense cap mena de dubte, cal urgentment un canvi legislatiu que doni més estabilitat i durada als contractes, així com un canvi de paradigma en què els propietaris entenguin l’habitatge com el que és: un bé de primera necessitat per a qualsevol ésser humà, i no un negoci ferotge i sense escrúpols.
ALBA PÉREZ
BARCELONA
Una visió del MWC
El Mobile World Congress aquests dies tecnifica com mai la ciutat i la informatitza al màxim. Barcelona disposa d’una gran infraestructura que li permet acollir un esdeveniment com aquest, el dels últims avenços en relació al mòbil i les seves aplicacions. Venen i s’informen milers de persones. Sembla que tothom vol el més nou i que tot es desfasa en només un any. Per cert, ¿pot haver-hi vida sense mòbil?
Mentrestant tinc present, per exemple, el fet que en països pobres es dona la paradoxa que la gent pugui tenir un mòbil sense tenir les necessitats bàsiques cobertes o bé que l’ús del mòbil està creant una addicció en edats precoces de la qual ignorem les conseqüències a llarg termini.
De tot això ara no se’n parla; només es veuen els beneficis econòmics que aquest congrés suposa. És normal. Però això no impedeix que també es pugui reflexionar sobre el bon ús del mòbil i de les aplicacions més adequades per a cada edat. I sobre la bretxa digital que s’accentua cada vegada que les diferències socials s’accentuen, tal com passa ara.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Despullat
Fa un parell de dies vaig sentir la necessitat de compartir amb els meus amics una preocupació que fa temps em ronda. Soc a la meitat del quart any de grau universitari, més fora de la universitat que dins, i el meu cap fa temps que barrina inquietuds sobre el futur imminent. Sento que el 9 de juliol em graduaré dels meus estudis i seré llançat a un pantà de possibilitats. El títol universitari i el bagatge adquirit és el que m’hauria de donar forces per afrontar la nova etapa, però a efectes pràctics em sento completament despullat.
Quan vaig manifestar aquesta por als meus amics, van ser recíprocs amb el meu sentiment. Un ironitzava sobre el fet que d’aquí pocs mesos serà oficialment un enginyer. Un enginyer que ell no veu per enlloc.
¿Un curs universitari té el valor que tenia fa deu anys? He pensat estudiar un altre grau, però els meus pares haurien de pagar un 40% més del que han pagat pel que estudio ara, amb la dificultat econòmica que suposa. Si, per contra, entro al món laboral, em veig condemnat a trobar una feina mal pagada de qualsevol cosa que no m’agradi, i que amb prou feines em formi. La sensació de nuesa no desapareix i una certesa creix en mi: el meu futur no és aquí.
JORDI BARTRA
BARCELONA
