CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 15/03/2018

Escola inclusiva?

Saps del cert que l’escola no és inclusiva, per molta prèdica i voluntat que hi posin els equips docents, quan el teu fill -o la teva filla- no compleix amb l’estàndard d’aprenentatge. Saps que, malgrat que hi ha voluntat de dir que les escoles treballen des de la diversitat i acullen la diferència, la teva presència -la del teu fill- és incòmoda. La dificultat de la teva criatura -tu la coneixes més que cap altra persona, perquè n’has tingut cura des del principi i perquè has fet mans i mànigues per entendre i per saber, per protegir-la de sentències, judicis i dictàmens i per fer lloc a la llibertat que hi ha en la seva particular manera de ser i de fer- és un obstacle per a la quotidianitat del centre. L’escola ordinària no pot assumir la dificultat, perquè no hi ha recursos, i l’escola que ofereix a l’alumnat una educació especial no representa una opció, perquè el teu fill no hi cap, d’acord amb el que fixa la normativa. I aquest és, justament, el conflicte, que no hi ha lloc, que no hi caps, enlloc. El que em queda ara és un tortuós camí ple de paperassa, de tràmits burocràtics, d’informes i proves, un camí indigest que només les mares i els pares que l’han transitat saben que té regust d’exili. No és des de l’enuig que escric aquestes paraules, que de tant plorar ja s’han estovat, sinó des de la més absoluta impotència, perquè malgrat que el sistema públic no disposa d’un lloc d’aprenentatge perquè el meu fill s’hi pugui vincular des de la llibertat, la llei em recorda que l’escolarització és obligatòria fins als 14 anys. Quina paradoxa més gran, haver de quedar-te quan no tens lloc. Les mares i els pares que sabeu de què parlo coneixeu de sobres que gran que és el desemparament i l’eco de la solitud que et travessa i et trenca, perquè, finalment, el que ens hi juguem és el que més estimem: la nostra criatura.

CARME VIDAL

BARCELONA

Qui tira la primera pedra?

Una conversa de Lluís Salvadó, diputat d’ERC, s’ha filtrat als mitjans informatius. Salvadó hi deixa anar unes quantes bajanades, algunes de misògines, i amb això s’ha produït una allau de peticions perquè es retiri de la política. Res a dir, cadascú és lliure de donar la seva opinió, però reflexionem-hi. Primer, ¿és casualitat que ara surti aquesta conversa? ¿Com una conversa gravada pels serveis d’intel·ligència o de la Guàrdia Civil pot filtrar-se als mitjans? Segon, ¿si gravessin les nostres converses telefòniques, quines bajanades no se’ns podria retreure? S’ha de denunciar les clavegueres de l’Estat que difonen converses privades.

Toni Soler n’ha fet un article amb el títol “No em dona la gana” en què confessa que les seves converses també podrien comportar-li la lapidació pública.

On és el dret fonamental a la intimitat? ¿En quin estat vivim, que no respecta la privacitat d’una conversa telefònica? Atents, que el Gran Germà us vigila i va prenent nota de les vostres converses, que casualment un dia poden sortir als mitjans informatius per fer-vos mal i deixar-vos amb les vergonyes (cadascú té les seves) a l’aire, per a alegria de qui ens vol anorrear.

JORDI LLEAL

BADALONA

Hawking, imprescindible

La grandesa dels homes, com la de Stephen Hawking, no va lligada necessàriament als èxits personals més rellevants, que poden enlluernar-nos. Cal que sapiguem descobrir també el veritable sentit de la vida en els moments en què som més humans, més fràgils, més dependents; no per això deixem de ser igualment necessaris i fins i tot imprescindibles. Sento la mort del savi, i més encara la de l’home que posa la seva vocació, i especialment el seu exemple vital, al servei d’entendre d’on venim, on som i per què hi som. A través de Hawking ja no veiem l’Univers ni l’esdevenir dels homes de la mateixa manera. Cal veure quin profit en sabem treure.

XAVIER OROZCO

CARDEDEU

Més continguts de